Amb la paraula «funeral» (usada a vegades en plural, sense alteració del significat) s'al·ludix al conjunt de cerimònies dedicades a retre honors a un difunt abans de soterrar-lo o incinerar-lo. En valencià, este mot, especialment quan és usat amb valor nominal, té una tradició escassa. Es documenta en el segle XVIII, i probablement és un anglicisme pres a través del castellà. En última instància, prové del llatí «funeralis», que amb valor adjectival s'usava per a referir-se a tot allò que tenia relació amb una cerimònia mortuòria.
Amb tot, els ritus funeraris són tan antics com la mateixa humanitat. Però cada cultura, en funció de les seues creences religioses, especialment en relació amb el significat que atorgaven a la mort, té associats uns rituals propis. S'han descobert esquelets de neandertals recoberts amb una capa de pol·len de flors, segurament per a evitar que desprengueren olors fètides quan la carn començava a descompondre's. Els antics egipcis, per la seua banda, embalsamaven els cadàvers i els depositaven en sarcòfags, en alguns casos monumentals, quan la dignitat del difunt era majúscula. Els grecs, més continguts, només celebraven cerimònies pels guerrers morts en defensa de la pàtria; s'entenia que havien mort en defensa de la col·lectivitat, i era per tant una manera d'agrair-los el seu sacrifici. Els romans vestien els seus difunts amb una toga blanca si no havien exercit cap càrrec públic i amb un vestit de major dignitat en el cas que l'hagueren exercit; se'ls cridava en veu alta, i en ocasions fins i tot es feien sonar clarins o campanes per a assegurar-se que estigueren morts realment. No fora cas que hagueren caigut en un estat temporal de letargia!
