La paraula «pompa» actualment s'assimila a ostentació. S'usa sobretot per a qualificar determinats actes —com ara bodes, coronacions o altres cerimònies solemnes— en què es vol revestir de magnificència un acte. Però, quan algú fa servir el mot «pompa», no és perquè haja quedat fascinat per la sumptuositat de l'acte, sinó precisament per tot el contrari: perquè considera excessiu el luxe amb què s'ha ornamentat. «No calia tant», venen a dir, amb un llenguatge planer. Sant Vicent Ferrer, frare dominic que visqué entre els segles XIV i XV, i que recorregué mitja Europa predicant una visió ascètica del cristianisme, referint-se a aquells que es preocupaven per satisfer només els plaers mundans, en deia que tenien inclinació «a supèrbia, a pompa e a vanitat, a avarícies, a luxúria...». Res de bo!

Este vocable ens havia arribat de la forma homònima llatina, i els romans l'havien pres, al seu torn, del grec «pompḗ», a on s'usava amb el significat de 'processó, escorta'; s'havia format per derivació de «pémpein», verb que significava 'enviar'.

Per una altra banda, l'expressió «pompes fúnebres», que fa referència al conjunt de cerimònies i honors que es reten a un difunt, es documenta en valencià en els anys trenta del segle XX, fa quatre dies com aquell qui diu. Amb tot, Onofre Pou, en el seu manual per a ensenyar llatí als xiquets, el «Thesaurus puerilis», publicat a València l'any 1575, ja arreplegava l'expressió «pompes de morts». I Joan Fuster —amb la seua mirada incisiva— es feia una pregunta inquietant: «El nostre taüt, no el deuen estar confeccionant ja els de la indústria de pompes fúnebres?». «Chi lo sa?»..., que diuen els italians. I, segurament, val més no saber-ho.

Més informació