El verb «conjurar» té una llarga història. Ens arribà per evolució del llatí «coniurāre», que s'havia format per la combinació del prefix «con-», que aporta la idea d'unió entre diversos elements, i el verb «iurāre», 'jurar', que antigament al·ludia a la «iure», el 'dret', la 'legalitat vigent'. El verb «conjurar», per tant, en primera instància apuntava a una aliança entre diverses persones per a aconseguir un fi. I així és, efectivament, com s'usava antigament. És famosa la conjuració de Catilina, amb què s'ha al·ludix a la conspiració ordida per Luci Sergi Catilina per a fer-se amb el poder en la República Romana.
Durant l'Edat Mitjana, este verb adquirí unes connotacions associades a pràctiques esotèriques. Eren el signe dels temps. L'escriptor valencià Manel Àlamo il·lustra este sentit en la seua novel·la «Quan arriba el crepuscle»: «El motiu són estranys rituals, en els quals es conjura el dimoni per obtindre els seus favors». Però les paraules van evolucionant i transformant-se amb el pas del temps. L'escriptor Jonathan Swift, autor d'«Els viatges de Gulliver», fent un pas més enllà, escrigué que «Quan un verdader geni apareix en el món, el reconeixereu perquè tots els necis es conjuren contra ell». John Kennedy Toole prengué esta referència com a punt de partida per a escriure la seua coneguda novel·la «La conjura dels necis», guardonada amb un Premi Pulitzer. I ara hi ha conjures per tot arreu: en els partits polítics, en les institucions i fins i tot en els mateixos òrgans judicials, que se suposa que han de vetlar pel compliment de la «iure».
