No sempre és fàcil dirimir si una paraula és genuïna o s'ha incorporat per la influència d'una altra llengua. Les llengües no són codis compactes, i menys encara estancs. Les diverses llengües són l'expressió particular d'un marc sociocultural compartit. Els parlants, lògicament, reproduïxen sense disquisicions filològiques ni pretensions puristes el que senten dir si els resulta útil per a expressar el que volen comunicar.
La paraula «farol», considerada tradicionalment un castellanisme, es documenta en valencià en el segle XVIII. És un derivat de «far», com també ho és «farola», que ha quedat fixada normativament com a sinònim de «far»: una llum potent que, situada en enclavaments estratègics, servia per a orientar els navegants. Per la seua banda, la paraula «fanal» —considerada per alguns lingüistes un vocable d'impecable genuïnitat—, té també en castellà un ús molt extens des del segle XVI. Alguns etimologistes consideren que, en realitat, és un manlleu de l'italià «fanale»; uns altres, en canvi, creuen veure l'empremta d'un venerable mossarabisme.
Amb estos antecedents, el mot «farol» ha quedat fixat en els diccionaris valencians per a referir-se a alguna cosa dita amb jactància, presumint d'una força o d'unes intencions, més o menys amenaçadores, que els interlocutors desconfien que duga a terme. Este sentit prové de l'àmbit lúdic. En els jocs d'atzar, un «farol» és una acció amb què s'intenta fer creure que es té una bona basa per a guanyar la partida sense tindre-la realment. O sí! No se sap mai. En això consistix precisament l'essència del «farol»: en la seua capacitat d'enlluernar el contrincant.
