El sentit bàsic de la paraula «mite» es referix a un relat fantàstic, sovint protagonitzat per déus o herois sobrenaturals, amb què s'intenta explicar, de manera simbòlica, els orígens d'un poble, i a vegades també certs conceptes religiosos o filosòfics que, d'una altra manera, resultarien inexplicables. Pot servir d'exemple paradigmàtic la fundació mítica de la ciutat de Roma, atribuïda als bessons Ròmul i Rem, fills del déu Mart i la bella Rea Sílvia, que, segons la tradició llegendària, foren abandonats a la seua sort en el riu Tíber i alletats després per una lloba.
Però, si bé és cert que els mites es basen en llegendes ancestrals, el concepte de «mite» com a tal, amb el significat que li atribuïm en l'actualitat, és relativament modern. El seu ús en valencià, de fet, no es registra fins al segle XX. Tampoc és molt més antic en altres llengües de cultura més potents, com el francés, l'anglés o el castellà, en què les formes equivalents («mythe», «myth» i« mito», respectivament) no es documenten fins a ben entrat el segle XIX. Es tracta, en definitva, del procediment habitual de creació de cultismes, en què se sol recórrer a una arrel o a una veu ja existent en alguna llengua clàssica, que, adaptada gràficament i fonèticament a la llengua receptora, es dota d'un significat nou. En este cas, el vocable grec «mỹthos» s'usava amb el significat de 'faula', 'narració oral farcida d'elements fantàstics'. Però, en la seua represa cultista, el mot «mite» passà a utilitzar-se amb la voluntat de posar en qüestió la veritat de determinades narracions, especialment en matèria religiosa, que sovint eren preses com a veritats indiscutibles. Pot ser il·lustratiu, en este sentit, el relat del Gènesi en què s'explica la creació de la primera dona, Eva, a partir d'una costella d'Adam. L'avanç dels coneixements científics no permetia mantindre la validesa d'eixa explicació. Per això es creà la noció de «mite», per a poder diferenciar la realitat de la ficció, ni que fora considerant certes explicacions simples ficcions al·legòriques.
Més tard, ja en les albors del segle XXI, la paraula «mite» començà a utilitzar-se amb un altre significat, aplicat a algú que, per les seues aportacions en un camp determinat o per les qualitats que se li atribuïxen, ha passat a considerar-se un model de referència inqüestionable. Però tots els mites, inclosos els lingüístics, són el resultat d'una exageració, que inevitablement actua distorsionant la realitat. Potser per això ha sigut del tot imprescindible crear el verb «desmitificar».
