Guapo

La paraula «guapo» és un castellanisme. No n'hi ha dubte. Almenys, sembla evident que a nosaltres ens vingué a través del castellà. En el seu origen més remot, prové del llatí «vappa», a on s'utilitzava per a qualificar un vi fermentat, insípid i de poca qualitat; a este vi en castellà, més que «guapo», ara se li diria «peleón». Esta associació semàntica és útil per a comprendre l'evolució posterior de la paraula «guapo». Perquè, en les primeres documentacions d'este vocable en castellà, que daten de finals del segle XV, la paraula «guapo» s'usava justament per a referir-se als rufians, als camorristes, a aquells que sempre estan prestos a embrancar-se en baralles; més tard, amb una significat més amable, passà a usar-se en referència a algú que actua amb resolució, que es llança a empreses àrdues i dificultoses sense temor, i, finalment, en un nou filtratge semàntic, adquirí el sentit de ben paregut, atractiu. En realitat, si bé es mira, les coses no han canviat tant com a vegades ens pensem. Almenys, en certs ambients juvenils, especialment en colles i bandes organitzades, els prototips d'atracció i lideratge encara funcionen amb esquemes prou semblants. El més gall és també, molt sovint, el que més atracció suscita.

Però que esta paraula siga un castellanisme no significa necessàriament que siga incorrecta. La incorrecció d'un mot no està determinada pel seu origen. Un castellanisme és simplement un vocable que prové del castellà, de la mateixa manera que un gal·licisme és un mot provinent del francés, i un anglicisme, de l'anglés. Totes les llengües es nodrixen de paraules provinents d'altres llengües. La qüestió determinant no és d'a on venen sinó com arrelen en una determinada comunitat lingüística. I, en el cas de «guapo», és evident que els parlants l'han assimilat sense reserves. Potser perquè les alternatives —«bell», «preciós», «bonic»...— no els acabaven d'apanyar. Als filòlegs —a alguns filòlegs, clar; no a tots— els ha costat una miqueta més d'acceptar. Solen estar més imbuïts dels ideals de la llengua pura. Però, al final, la realitat —tossuda— acaba imposant-se.

Més informació...