Suro

Tot i acabar en -o àtona, ningú posa en qüestió la genuïnitat de la paraula suro. Segurament perquè la forma equivalent castellana (corcho) té un origen clarament diferent. Això fa dissipar qualsevol recel. Però, siguen quines siguen les coincidències o discrepàncies amb les formes utilitzades en castellà o en altres llengües, la verdadera genuïnitat de cada paraula s'ha d'establir sempre a partir de la pròpia tradició. Qualsevol intent alternatiu d'explicar la major o menor bondat de certes paraules basant-se en aspectes superficials és del tot inconsistent. En eixe sentit, cal fer constar que, efectivament, la forma és antiquíssima. Sant Vicent Ferrer, en un dels seus sermons, datat en 1410, ja feia menció d'un «cove o suro [...] de fruyta».

La paraula «suro» ens vingué del llatí «sūber», veu que els antics romans ja utilitzaven per a referir-se a la corfa de la «surera», arbre conegut en la taxonomia científica amb el nom de «Quercus suber». Les característiques de la capa grossa i esponjosa que recobrix el tronc d'este arbre són realment excepcionals: es tracta d'un material lleuger, elàstic, impermeable, aïllant... Les utilitats que hem sabut donar-li són enormes: taps, panells, soles de sabates, jocs...

Des del punt de vista lingüístic, cal remarcar també que en castellà, concretament en les zones de Múrcia, Albacete i una part d'Andalusia, també es diu «zuro»; en occità, este prodigiós producte és conegut com a «siure»; en venecià, «suro»; en friülà, «sûr». Estes coincidències no són casuals. Cada mot és la punta d'un iceberg lingüístic que posa de manifest una densa trama de relacions humanes que s'han anat teixint al llarg d'una llarga, llarguíssima, història.

Més informació...