Juí

La paraula «juí», a força de gastar-la, ha anat eixamplant el seu significat. Remuntant-nos als orígens, a fi de depurar el seu sentit primigeni, trobem que el vocable llatí «judicium», l'ètim del nostre «juí», s'usava en el dret romà per a referir-se a la «legitima controversia inter actorem et reum» (o siga, la 'legítima discussió entre l'actor i el reu'). El dret romà estigué vigent durant catorze segles, des de la fundació de l'imperi Romà, l'any 753 a. C., fins a la seua dissolució, l'any 480 d. C., i és, sens dubte, un dels fonaments més sòlids en què s'assenta la nostra civilització. I el juí, en eixe marc de convivència, era el procediment establit socialment per a dirimir qualsevol conflicte. Un magistrat, dotat amb l'autoritat que li conferia l'imperi de la llei, tenia capacitat de dictar una sentència que resolguera qualsevol conflicte d'interessos d'acord amb unes normes vigents.

En el cristianisme, el terme «juí» està indissolublement associat a l'adjectiu «final». L'única justícia possible és la divina. Així és com, ja en el segle XV, l'utilitzà sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons advertint als seus piadosos feligresos que el «Nostre Senyor Déu Jhesu Xrist nos visitarà al juhí final», i determinaria la condemna o la recompensa que corresponguera a cada u segons hagueren sigut els seus actes en la Terra. Es tracta, amb tot, d'un concepte que, més enllà de les veus utilitzades en cada cas, està present en moltes altres religions, des del judaisme fins a l'islam, i fins i tot en el zoroastrisme.

Amb la càrrega de subjectivisme que suposa inevitablement, el terme «juí» ha passat a usar-se també en l'esfera individual com a sinònim de «parer» o «opinió»: «L'amor a la llengua pròpia de la terra és la pedra de toc que, al meu juí, mostra la dignitat o vilesa humana de la nostra gent». Era l'opinió —personal i apassionada— que expressava el gramàtic Josep Giner en una carta enviada a l'escriptora Maria Beneyto en 1953.

Més informació...