Segurament no hi haja heroïcitat més bella en la història de les competicions internacionals que la protagonitzada per la selecció colombiana en el Mundial d'Holanda de 2012. No hi ha gesta esportiva que puga igualar-se a l'aconseguida per aquell equip de llauradors que van haver de dormir en les els aeroports de Bogotà i d'Amsterdam per a aconseguir la glòria de disputar la final davant d'Holanda després de derrotar espanyols i belgues. Eren gents dels departaments de Nariño i Putumayo, al sud de la pàtria colombiana, regions de les què tan sols transcendix violència, injustícies i pobresa. Alexander Gros era el principal artífex d'aquella gesta amb un traure que destrossava els rivals. Havia viatjat de Colòmbia a Holanda amb dos euros en les seues butxaques. Disposat a passar fam.
Prolegòmens de la final. Front l´impecable uniformitat holandessa, els colombians anaven equipats com bonament podien, només unificats per la camiseta groga nacional; cadascun amb un pantaló diferent, unes calces diferents i unes sabatilles diferents. Escoltaven el seu himne nacional. Mai l´ escoltaren amb tanta emoció. Estaven a més de 12.000 kilómetres dels seus pobles perduts. Alexander, com testificaren les càmeres de la televisió holandesa, es llevava les llàgrimes de la cara. Ploraven per Colòmbia aquells que hagueren de dormir en l´ estació i demanar almoina per poder menjar. Aquells, que Colòmbia tristement té oblidats
En apenes tres setmanes alguns dels què van estar a Holanda a base de vendre la seua vaca lletera o de repartir bitllets de loteria en els mercats dels seus pobles, afrontaran el repte més apassionant de les seues vides: intentar un campionat del món per als seus pobles, enclavats entre imponents muntanyes andines des de les quals s'albira el Galeras, un dels volcans més actius de la serralada. Pilotaris que viuen el dia a dia d'aquella vida. Qui no té un germà o un cosí,en la guerrilla? Qui no somia amb un futur de progrés i pau després dels acords entre govern i FARC?
Jesús Mier és l'ànima de les «chazas» colombianes. Ha lluitat perquè este esport, de Nariño i del Putumayo, estés pels seus emigrants a altres regions del país, compte d'alguna manera entre les atencions de Coldeportes, l'organització del govern nacional dedicada a atendre la vida esportiva del país.
A Chucho el coneixen per la seua constància i la seua indestructible fe en esta manifestació pròpia, identitària de la seua terra. És el president de la Lliga Nariñense de Chazas. Fa de tot, inclús de mediador amb cada seleccionat per a convéncer-li de que, ara sí, tindrà un equipatge complet, digne d'un seleccionat colombià. I alguna xicoteta compensació econòmica. Ha visitat cada poble per a portar esperança. Ha obert les portes de Coldeportes, especialment en el moment que va projectar el vídeo de la final d'Holanda, amb els llàgrimes d´ Alexander, i la devoció amb que cantaren el seu himne nacional; del governador de Nariño, Camilo Ernesto Ramiro, un jove polític entusiasmat amb la idea del «Mundial de la Paz»; del secretariat d'esports que dirigix Ricardo Muñoz i de la comandància de les Farc per a visualitzar eixe desig de pau. Ha fet possible els contactes de la CIJB amb les forces armades revolucionàries perquè una representació dels xiquets criats en oblidats campaments desfilen en la cerimònia inaugural i que un combinat de guerrillers coneixedors de les «chazas»; s´enfronte a un combinat mundial.
Jesús Mier s'ha guanyat el cor de la Fundació José Luis López per a patrocinar generosament esta Trobada de la Pau. Colòmbia ja reconeix de manera oficial el joc dels llauradors del departament més oblidat i potser abandonat de la història de la jove nació que va alliberar Simón Bolívar, precisament contra el desig de molts nariñenses. Esta es la gran victòria d´ aquells que viatjaren amb dos euros en la butxaca a Holanda.
