Les gents del Baix Segura tenen més a prop Múrcia que Alacant. Més enllà de Crevillent ja no s'escolta la llengua d'Ausiàs March. Fa segles que a Oriola el valencià va deixar de parlar-se entre les seues gents.
El viatger percebrà la parla castellana amb l'accent panocho. No ho vol dissimular Victorino Belmonte Cartagena, l'últim dels pilotaris de Llargues de la pedania de La Murada, a Oriola, que presumeix d'haver sigut l'ànima de la pilota en la comarca més meridional. Ara, amb 75 anys, ja no està per a estes coses i es lamenta que la joventut haja donat l'esquena a este esport: «ací hi havia jugadors en totes estes pedanies de La Murada, La Granja, el Cantó d'Abanilla (Múrcia) i a Sant Fulgencio, on el professor Dani Perete era el millor. Ara crec que és el traure de l'equip de Crevillent?però els joves se'n van a les discoteques i per no haver-hi no hi ha ni una sola instal·lació on jugar. Ni tan sols un frontó?», ens diu amb to apenat.
La Murada jugava les seues partides en una ampla esplanada, a l'estil dels belgues, francesos i holandesos. Però fa dos anys que van decidir abandonar. «Una vegada vam ser subcampions de la nostra categoria, però ningú ens va reconèixer gens. Ningú es va preocupar de preservar aquesta tradició. I veig molt difícil que puga recuperar-se», es queixa.
Es va jugar alguna vegada a Oriola?, li va preguntar el que subscriu a Antonio Poveda, de Redován l'any 1983. Aquell pilotari, ja en el seu ancianidat, guardava en la seua còmoda un vell guant i una vella pilota de vaqueta que ens va ensenyar com a tresor d'incalculable valor per a ell: «les compraven els comerciants de la Vega quan viatjaven a València en el Trinquet de Pelayo», ens deia.
I contestà a la pregunta diguent-nos que: «Abans de la Guerra Civil, vaig sentir parlar als vells que en la seua joventut jugaven en els carrers del centre de la ciutat però jo no he vist jugar?».
La Murada va ser l'últim refugi del Joc a Llargues. Abans ho va ser San Fulgencio o Rincón d'Abanilla. Ja no queda gens. La frontera de la pilota valenciana és la mateixa, en aquelles terres, que la que marca la conservació de la llengua.
Temps va haver-hi, en els anys cinquanta, en els quals uns pobles desafiaven a uns altres. Famós és el que es va disputar en 1954 a Bigastro que va enfrontar a Poveda de Redován, Emilio de Rafal, Panadero de Jacarilla i Muro de Bigastro contra Manolo de la Romana, Sacristán de Benijòfar, Perales de Jacarilla i Pepe de Bigastro.
Durant setmanes no es parlava d'una altra cosa en els bars de cadascun dels pobles representats. Va congregar a centenars d'afeccionats i van vèncer per escàs marge els primers. La pèrdua de la pilota valenciana, que sembla definitiva, adquireix un simbolisme especial en les terres en les quals «pastoreó» Miguel Hernández. Els últims poetes van mantenir l'esperança de guanyar o perdre una ratlla de Llargues en la seua llengua panocha, fins a caure rendits per l'edat. Ja no desfilaran com ho van fer en la primera edició de la Lliga de Llargues els vells pilotaris de Rincón d'Abanilla, acompanyats de les bandes de música, ni els de el Hondón de los Frailes; ni és fàcil que a San Fulgencio sorgisca un altre poeta disposat a recuperar el joc en el carrer.
Ni els homes i dones discutiran en els bars i casinos sobre el desafiament de Bigastre. Un vincle sentimental, un altre més, que es trenca al sud de les terres del vell Regne.
