Felipe era el «chazador» de la pista de pilota de l'Institut Politècnic d'Oaxaca (Mèxic) i explicava al cronista interessat en la pilota mixteca les regles d'este esport: « jo les conec» afirmava convençut de que era posseïdor d'un secret reservat per a uns privilegiats. «Este joc -ens va dir- era el que practicava Moctezuma» i explicava a la seua manera què era allò de les ratlles i quan es canviava de camp: amb 40 i una ratlla o amb dos ratlles en joc.
Ja poden imaginar la seua sorpresa quan li demostrem conéixer aquell secret esotèric i quan li vam dir que en molts territoris europeus es conservava el mateix esport, això sí amb altres pilotes i altres proteccions.
La conclusió no pot ser una altra que la de considerar eixos jocs que hui tenen com a propis de mixtecos, tarascos o pastusos, com a producte de la fusió dels vells jocs indígenes, dels que els cronistes d'Índies en diverses èpoques van donar compte, i els que portaren els espanyols, especialment els frares basc-navarresos que igual que van ensenyar el catecisme van fer el mateix amb el Bot Luzea, o joc a Llargues, majoritari en aquells segles en bona part d'Espanya i d'Europa.
I això va ocórrer a Mèxic, i en bona part de l'Amèrica de parla espanyola. Bon exemple d'això ho tenim en les investigacions del basc Francisco Igartúa en el Perú, en les que ens assevera que el joc de pilota a mà és un dels espectacles que no pot faltar en les festes dels pobles serrans de l'interior del país, de la Vall del Mantaro, on s'ubica la ciutat de Xauxa, primera de les fundats per Francisco de Pizarro en el camí de la conquista de les terres del Perú. Vall on es conserven frontons de diversos tipus perquè el joc, com en tants altres llocs del planeta va passar dels carrers als recintes propis, quasi sempre lligats al negoci de l'aposta.
El joc de pilota va arribar al Perú de la mà dels missioners franciscans que van fundar el convent de Santa Rosa d'Ocopa. Atés que no hi ha millor manera per a socialitzar que el joc, prompte ho van estendre, junt amb l'ensenyança del catecisme entre les poblacions autòctones. Els frontons de la Vall del Mantaro peruà tenen un mur de 20 metres d'ample per 6 metres d'altura i el camp de joc, de terra allisada pot aconseguir els 60 metres. Les pilotes, de cuir, elaborades artificialment, tenenun pes de 75 grams. Els partits enfronten a jugadors segons el pacte, amb equips que van des de duels individuals a partides de quatre contra quatre. Mai falten les apostes.
En Lima es manté el Carrer de la Pilota, perquè en ella existia en el segle XVII un joc on s'encreuaven fortes apostes. La pilota a mà va derivar al joc de paleta, amb distingits clubs socials que ho fomenten i practiquen inclús amb campionats internacionsl. El joc a mà ha quedat circumscrit a les classes més populars peruanes i en algun dels barris de la perifèria de Lima, on han recalat emigrants de l'interior del país, també es conserva «las peloteras», nom de les pistes dedicades a este esport. No falten les poesies dedicades al mateix per part de professors universitaris que van jugar en la seua joventut.
