Temps convulsos els que es vivien a Espanya en aquell 10 d'agost de 1868 quan es va inaugurar amb tota l'ostentació el nou Trinquet del Tir de la Gallina que, posteriorment, quan la urbanització del barri, va prendre el nom del carrer des d'on s'accedia a través d'una servitud de pas. Bendita servitud de pas, bendita urbanització que va deixar Pelayo tancat entre parets. Es van alçar nous trinquets a València: Juan de Mena, Marchalenes, Levante d'El Grau i tots van acabar en mans d'immobiliàries. Mai el negoci de l'aposta haguera donat els beneficis d'un solar en la capital. Eixe va ser el destí de la pràctica totalitat dels trinquets de propietat privada, fins a la intervenció democràtica d'ajuntaments i administració per a convertir-los en espais de propietat pública.
Pelayo ha marcat la història del nostre esport. Ha sigut el trinquet referencial. En els cartells dels pobles bastava de posar : «jugador de Pelayo» per a saber que hi havia garantia de qualitat. Les seues embellides instal·lacions van poder competir amb la majestuositat del Jai Alai de l'Albereda o del Frontó Valencià, darrere de la plaça de bous. Grans de la pilota valenciana van quedar enxisats per la pilota basca en els anys trenta i quaranta però les muralles de Pelayo van resistir perquè sentien parlar en valencià i gaudien amb les carícies de la pilota de vaqueta elaborada per mans de joiers valencians. Muralles que acollien com a mare generosa a gents de tota condició, en cadires compartides per fiscals, jutges, comerciants o traficants, perquè una mare vol per igual a tots els seus fills. Temps de jerarquies van sucumbir a la força de l'assemblea popular; la hipòcrita moral es va clavar davant de la força natural de la llibertat. Pelayo era un lloc diferent en un temps d'obligades uniformitats. Va resistir i va véncer. Va estar a punt de sucumbir quan es va sotmetre a la força del monopoli; quan passà de ser el trinquet que marcava l'agenda de tots els jugadors, a servidor dels interessos d'una empresa que, en realitat, mai va deixar de ser un apèndix assistit pel poder polític de torn.
José Luis López es va enamorar de Pelayo, es va rascar la butxaca quan les seues portes estaven a punt de tancar-se definitivament; ha reformat les seues instal·lacions per a mostrar-les, segle i mig després, més atractives que mai i intenta que en les seues muralles tornen a sentir el goig de sentir-se les més amades. Per això ha preparat una celebració grandiosa. D'entre tot allò que s'ha programat, la història que ens contaran Recaredo i Víctor Agulló serà el millor, perquè només ells, - com van fer amb el llibre que arreplega tot allò que s'ha publicat en el segle XIX- són capaços d'eixe titànic esforç recopilatori que obliga a anys d'ordenada investigació en hemeroteques. La Història de 150 anys de vida de Pelayo és la Història de la Pilota Valenciana amb majúscules. Mereix ser estudiada i publicada. Com ho farà la Diputació de València gràcies al compromís de la diputada Isabel Garcia.
