Els valencians som un poble viu. Tant la Generalitat valenciana com el Trinquet de Pelayo, incombustible en el temps com a seu de l'esport més genuí dels valencians i les valencianes, expressen aquesta voluntat de ser en termes de passat, present i futur. Totes dues realitats, la institucional i l'esportiva, s'aplegaren ahir al trinquet del carrer Pelai de València en una mostra de vivacitat i simbiosi festiva per commemorar el cent cinquantè aniversari del Trinquet de Pelayo en el marc del Trofeu Generalitat pels seus sis-cents anys d'història.

La matinal començava amb tot el trinquet en peus enmig d'una retronada d'aplaudiments que no s'acabava mai per retre homenatge al Genovés, que rebia de mans del Sr. José Luis López la medalla d'or del Trinquet de Pelayo. Escortat per un elenc de jugadors que d'una manera o altra ajudaren el Genovés a engrandir aquest esport fins al dia de hui, la seua entrada a la canxa de joc ha representat la penúltima pilotada emocionada i sentida d'un esportista que va revaloritzar el món de la pilota fins a les màximes quotes de dignitat. Poderosa i excitant com el seu colp de mandró, la sola presència del Genovés predisposava l'espectador a l'altre plat fort de la jornada.

La final del Trofeu Generalitat presentava una partida atractiva en disputar-se la victòria una parella contra un trio. Soro III i Raül de Godelleta, amb Miguelín en la ferida, feren front a Genovés II, Pere de Pedreguer i Monrabal. Al remat, s'imposava la parella amb certa suficiència per 60-35. Amb tot, de bon començament, semblava que el trio havia de fer valer la superioritat numèrica, així ho entenia la càtedra, que s'arriscava amb postures llargues després que Genovés II i Pere afiançaren el primer joc des del rest amb sengles llistonades seques arran de corda que presagiava bons auguris per als blaus. La pilota fonda dels dos restadors, la seguretat que mostraven en els seus colps en un continu atac i defensa per part dels dos equips equilibrava la partida amb la igualada a 25. Tanmateix, l'estat de confiança de Pere feu figa ben d'hora. En un tres i no res, tant ell com Monrabal malbarataven quinzes ben treballats pel Genovés mentre la parella entrava en velocitat de creuer. Amb el 30-25, la sola figura de Genovés II no podia fer front a la solidesa de Soro III. Els dubtes s'havien apoderat del mitger de la Marina, que no acabava de trobar el seu espai, i eren aprofitats per un Raül en autèntic estat de gràcia que tancava tots els quinzes que li arribaven, ara girant-la, ara trobant encaixos. Partida en majúscules del de Godelleta, segur de sí mateix, resolutiu i complementari.

Amb 40-25, Genovés hagué de traure una pilota nova. Ell va mantindre el pols a la parella i seus eren la majoria de quinzes. El que minvava en poders ho suplia en intel·ligència tàctica. Tot el mèrit del 40-30 fou d'ell. A partir d'eixe moment però, emergí imponent la figura de Soro III. La seua restada per davant, el seu bot de braç, el domini de l'espai, enlairava el de Massamagrell a la glòria dels vencedors. L'última pilotada seua, de dalt cap avall, trobant la careta arran de corda, definí en un sol colp la colossal partida que havia fet. La lluminositat del resultat final honorava un aniversari que encara ha de donar molt de joc. Per molts anys, Pelayo!