Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Moltó i l´escola atenesa

El de Barxeta guanya per tercera vegada l´Individual de raspall davant Marrahí a Bellreguard (25-20)

Moltó i l´escola atenesa

En el joc de pilota, les disquisicions filosòfiques més destacades han enfrontat als defensors de l'estilisme enfront dels travessadors de la fortalesa. Sobre eixos dos pilars de la concepció d'este joc s'han sustentat les més enceses discussions en bars i tertúlies, en places i trinquets. Sense saber-ho, els aficionats reproduïxen els esquemes de la Grècia clàssica entre espartans i atenesos. Els primers, van desenrotllar un sistema polític i pedagògic que va preparar els ciutadans per a la guerra. Els atenesos atenien per igual els aspectes físics i els espirituals per a formar ciutadans que disfrutaren també de la bellesa. D'ací que en els gimnasos a més dels jocs atlètics entraven activitats com la música, la poesia, la retòrica i la filosofia.

La final de Raspall ens permetia reflexionar sobre quina classe d'escola venceria: la de Marrahí, més espartana, o la de Moltó, més propia d´ Atenes. Un observa estos dos xavals i en u, en el de Barxeta, pareix predominar l'estilisme intel·lectual mentres que en el de Vilanova de Castelló, s'imposa un aspecte més espartà, d'una fortalesa d'ànim irreductible, disposat a deixar-se orgullós la vida en cada colp. I més o menys així, entre una escola i una altra, es va desenrotllar esta trobada final sobre la qual convé extraure conseqüències en estos temps de canvis i de propòsits d'esmena.

En una final a quatre jocs com és la de Raspall acaba per influir molt la sort de la moneda que determina qui realitzarà el primer joc en el traure. Va voler inclinar-se pel color roig que vestia, en honor a la seua trajectòria, Moltó. El de Barxeta, que partia favorit en les apostes, va agafar la pilota i va sentenciar el primer joc amb quatre traures irrestables. Marrahí es va veure desbordat per la perfecta execució d'estilisme i fortalesa del rival. Qui més qui menys va pensar que a este li costaria una enormitat guanyar un joc en el rest. Totes les seues opcions passaven per no perdre el traure i esperar el miracle de trencar el del rival. Es tractava de superar una prova per a autèntics guerrers espartans. Moltó va amarrar amb serena efectivitat l'avantatge del primer colp, executat a més amb pilotes molt ràpides, i sense cap limitació. Rematava els quinzes en dos o tres intents, amb el millor dels criteris: ara a la busca de la careta, ara castigant l'esquerra amb molta solvència en la raspada, sense errades, ni colps atropellats o d'urgència.

En el trinquet de Bellreguard s'exposava, amb tota la seua esplendor la completa formació atenesa enfront d'un rival que es va deixar la pell, que va traure amb tanta fortalesa com a Moltó i que com a guerrer amb espírit espartà ho va intentar fins a l'últim alé.

Va treballar i lluitar per la victòria tant com el guanyador però la sort va voler que el primer a traure fóra Moltó. I contra eixe destí que no està en mans de ningú, ni tan sols la fortalesa espartana pot enfrontar-se. Va ser l'últim joc, amb igualada a vint, en què més va patir Moltó per a guanyar-lo i proclamar-se campió. Just campió. És el seu tercer títol. Entra en el club dels selectes, dels grans. Tres o més títols només han guanyat en tres dècades, Pasqual II, Gorxa, Waldo, i Moltó, quasi tots de l'escola atenesa

Compartir el artículo

stats