La història de l'Individual és la història dels gestos. La partida del Genovés-Álvaro, va captivar els aficionats i al públic heterogeni, que va quedar atrapat a les pantalles de televisió per l'extraordinària realització televisiva que va substituir la invisible pilota de vaqueta per la transmissió de sentiments. Assitirem a la conversió del primer escaló en un sofà de descans per a Genovés abans d'afrontar els seus últimes pilotades; al bes del campió a una medalla que li penjava del pit; al soroll de la raspada de Genovés amb la muralla per a malgrat de trencar-se un dit, tornar una pilota impossible; o la decidida protesta d'Álvaro exigint el silenci del públic davant del que mai s´havia vist en un trinquet: ¡Paco, Paco, Paco! Després van arribar els plors d'emoció, els abraços, la camiseta al vent - on està eixa camiseta?- l'abraç de l'entrajetat conseller al suat cos de Genovés i les mirades d'adoració dels aficionats cap a la llotja del campió.
Tres anys abans, quan Sarasol va derrotar Genovés no ens quedem amb l'enciplopédica exhibició del deixeble, sinó amb aquell abraç intens entre dos paisans que sabien la transcendència d'aquella derrota del mite. A l'orella del mestre, -ens vam poder assabentar-, va arribar la petició de perdó del deixeble: «Perdona´m Paco». En la primera edició d'un torneig en què molt pocs créiem la foto de felicitat de Paco Cabanes amb la seua ensaladera ens va eternitzar la presència del primer regidor d'esports de l'Ajuntament democràtic de València, l'entranyable Paco Gandía, el mateix que recordava l'elegància del Fusteret de La Llosa quan jugava en el Trinquet Levante d'El Grau. A més de fanàtic del Levante UD era un enamorat de la pilota valenciana.
Fins ara l'únic mitger que ha guanyat l'Individual ha sigut Grau, en aquella impressionant final en què va guanyar a Álvaro per 60 a 40 al juny de l'any 2000. Culminava un vell son, i el seu amic Tino, de la inoblidable colla de Pelayo, es va abraçar a ell sense deixar-li respirar ni alçar-se de la lloses on havia aconseguit tan grandiosa gesta.
Una de les celebracions més elegants va ser la protagonitzada per Miguel de Petrer quan va aconseguir la cima en 2010 enfront de Soro III. El xaval pareixia en un núvol. Com era el seu joc així foren els seus gestos, amb ulls que brillaven com a estels, alçant els braços sense ser capaç de centrar la mirada en algú, tanta era la seua alegria. Soro III, amb cinc títols a favor seu, sempre tenia el primer gest de celebració amb son pare i els seus tios, en l'escala, a l'altura del huit. Agraïment a tant suport, a tant patiment. Després, només després, es llançava a celebrar-ho amb els seus.
Álvaro de Faura era una explosió de goig després de cada victòria. En la història dels seus triomfs sempre quedarà en el record l'extraordinària remuntada davant de Genovés II en Pelayo. Perdia per 25-55 i va donar la volta al marcador. Els duels entre ambdós pilotaris van enardir a l'afició entre 2004 i 2009, amb cinc victòries del de Faura, sempre molt treballats i celebrades amb la mateixa passió que Álvaro posava quan arribava este torneig.
Puchol II i Pere Roc aspiren en la final de demà a alçar el trofeu. El de Vinalesa ja sap el que és agenollar-se, estendre els braços, agitar-los i cridar als vents la seua alegria. El de Benidorm somia de viure un moment així. Un moment que mai pot oblidar-se.
