Encara recordem la vesprada a Guadassuar en la que José Cabanes va decidir anunciar-se com a Genovés II. Era un pas transcendental el d'heretar el nom de la figura més gran que es recorda en este esport. No tindria vint anys però el xaval ja es mostrava capaç de lluitar pel lideratge en els trinquets. Va aconseguir captivar el cor de la majoria d'aficionats; entusiasmar amb colps de somni, com aquell que va executar en la revenja del primer mà a mà contra Álvaro a Guadassuar, l'únic que va guanyar José al de Faura. Un bot i braç enverinat d'Álvaro va entropessar amb la llotja, la pilota va eixir endiablada en direcció al dau i la careta. Va botar en el dau, tocà el primer escaló com un raig i en un escorç impossible la va jugar abans del segon bot amb l'esquerra de carxot per a creuar-la a un dit de la corda central i guanyar un quinze increïble. Un aficionat, fill del Tio Bataller de Genovés, que ens acompanyava record que em va dir a l'oïda: «Tú has vist el mateix que he vist jo?».
Aquell xaval que va captivar en la seua joventut, que va guanyar tres Bancaixa consecutius va haver de lluitar contra l'adversitat en un rosari de lesions cada volta més complicades. Va tindre fe. Va mantindre el tipus i l'esperança. La pilota li podia. Declarava que no sabia viure sense ella. Va estudiar i va obrir una clínica com a fisioterapeuta. Podia amb tot. Un exemple d'autoexigència.
Record la seua cara d'il·lusió entre les muntanyes andines de Colòmbia, quan, escortat per les tropes de l'exèrcit no encertava a assimilar la grandesa del moment que es vivia abans de ser rebuts com a hostes d'honor en San José de Alban per més de cinc mil aficionats. Aquell xaval vivia un moment únic: «Qué gran és la pilota» afirmava amb ulls d'agraïment per viure l'experiència mundialista i ser el capità admirat i respectat en la selecció valenciana, a la fi campiona mundial.
El dijous, en la primera semifinal del Trofeu Mestres Caixa Popular, va tornar a somriure, a demanar joc, a sentir-se plenament jugador. Ho ha fet als 37 anys. Pareixia amb la il·lusió de quan va eixir aquella vesprada a Guadassuar i va decidir que ja era digne d'anunciar-se amb el nom de son pare.
