Passejar pel centre de València és comprovar la seua història perquè et trobes, al pas, nombrosos edificis que cusen el llegat de la ciutat amb els seus batecs. El monestir de San Miguel dels Reis, l'Estació del Nord, Correus, la plaça de bous, la capella sixtina en Sant Nicolás, La Llotja o el Mercat Central són alguns dels immobles que gaudeixes en el passeig. I els vivències perquè tenen memòria, tenen un relat cronològic que ha format el que som hui en dia.

Per això, quan arribes al carrer Pelayo, en el cèntric barri de la Roqueta, sents que eixe patrimoni cultural i històric tanca el seu cercle perquè t'atrapa el seu trinquet, la pista esportiva en actiu més antiga d'Europa. Perquè allí han suat moltes generacions de pilotaris i han fet història grans personalitats. Les cinc més importants, com Juliet d'Alginet, Quart, Genovés, Rovellet i Nel de Murla, estan penjades en el quadre d'honor de la galeria del dau i, des d'allí, vigilen l'evolució d'un esport mil·lenari que segueix molt viu.

Ara, tot eixe centre històric està engalanat amb llums de Nadal, però ahir la llum que més va brillar va ser el resplendor de la mirada de Rovellet. Un mite. Este històric jugador, que no perd l'elegància als 88 anys, no va voler que li comptaren la tornada del públic a Pelayo després de les restriccions sanitàries que impedien les activitats esportives amb assistència.

Així que el públic, l'element fonamental de qualsevol disciplina artística, cultural i esportiva, va tornar a omplir l'escala del trinquet en la primera semifinal del Trofeu Mestres de la Pilota que enfrontava Puchol II, Javi i Santi davant Giner, Jesús i Pere.

Tal vegada, la pilota reuneix estes tres característiques: és artística, és cultural i és esportiva. Perquè el seu patrimoni històric és inigualable, amb eixa bellesa sense misteris ni matisos, absolutament unívoca.

Asseure't a l'escala del trinquet et fa oblidar tot pensament circumstancial i anecdòtic que converteix el dia a dia en una vulgar rutina. Perquè asseure't és sentir directament. És convertir-te en un col·leccionista d'emocions, de sensacions

Amb les màscares higièniques i el gel alcohòlic, l'escala del trinquet es va omplir abans de les sis de la vesprada amb més de cent persones. El màxim estipulat per llei eren 150 i la partida d'ahir va ser un exemple de civisme i responsabilitat. Després de comprar l'entrada, havies de donar el nom complet i el número de telèfon per a notificar algun possible de rebrot.

Llavors, allí assegut a l’escala oblidaves tot pensament circumstancial i anecdòtic que converteix el dia a dia en una vulgar rutina. Perquè asseure't és sentir directament. És convertir-te en un col·leccionista d'emocions, de sensacions. Perquè un dels dons dels valencians està en una sociabilitat que cada dia està més coartada per màscares higièniques i vetos d'abraçades. Esta sociabilitat, que naix en l'escala del trinquet quan sents els genolls del teu company de localitat en el coll, facilita la convivència humana i genera una fraternitat espontània que posa a prova a l'antropologia.

Te puede interesar:

Puchol II, Javi i Santi van superar per 60-30 a Giner, Jesús i Pere, en una intensa partida al principi, amb rivalitat i igualtat de joc, però que, finalment, eixa superioritat que dóna el fet d'estar liderat pel campió de l'Individual es va imposar.

La pilota és la seua gent, els seus trinquets plens amb aficionats emocionats i aplaudint els jocs dels pilotaris. No ho oblidem, asseure en l'escala del trinquet és fer un brindis per la història, per la llibertat i pel futur de la pilota valenciana. Perquè ser públic del trinquet, en esta època de gran cruesa i falta de vocació social, és sentir l'emoció de viure.