Tornar, eixe infinitiu que va fer famós el tango de Carlos Gardel gràcies a la poesia d'Alfredo Le Pera, es va fer efectiu ahir en la Catedral de la Pilota. Reaparéixer en el trinquet de Pelayo després de quaranta dies sense pilota valenciana és sentir l'amigable espetarregar de la seua pròpia història com si d'un exercici de memòria i honestedat es tractara. El temps també escriu i este fre de mà que ha patit la pilota mereix ser esmenat amb la qualificació definitiva d'esport professional. Amb eixa categoria d'elit que els segles i segles d'història avalen.
I és que València és València tot l'any, però mai com al març. Les partides de pilota eren tan esperades ja pels aficionats que semblaven una mascletà de Falles. La ciutat està diferent, ja té una altra cara des que les terrasses estan obertes i la gent camina amb un altre humor, malgrat l'incessant coronavirus. Els carrers s'obrin, la llum entra en plenitud i fa olor de bunyols de carabassa en el centre. Perquè tots els mesos tenen els seus sabors i olors.
Després de l'Estació del Nord, Pelayo, ahir, es va alçar com un recés de pau, galvanitzat i lasciu, en ple centre del Cap i casal. Un centenari guardià d'emocions que ahir les va tornar a oferir. Però no va tindre a ningú en l'escala per a rebre-les i el silenci congelat i clínic de la treta de les pilotes parades era aterrador, com sepulcral.
A porta tancada, amb les lloses immaculades de blanc i l'ambient apagat i silenciós, l'activitat mil·lenària es va despertar amb tres partides d'alt voltatge que van destil·lar quatre hores i mitja de joc intens i ininterromput. D'emoció pura perquè la història no es dilueix com a peons al voltant d'una partida d'escacs. La llegenda s'ha d'alimentar, mantenir i reivindicar.
Diuen que l'emoció de l'espera d'algun esdeveniment és millor encara que la seua arribada perquè quasi sempre el que s'imagina és més gustós que el seu compliment, però ahir no va ser així. Entrar al trinquet va ser un cruixit sentimental que va tindre sabor a records i certeses després del pas pel quiròfan del temps. Que no ha fet mal, però tampoc massa bé. I sembla que l'anestèsia encara dura.
A les quatre de la vesprada, amb eixa puntualitat britànica que no caracteritza molt a este esport, la vaqueta va tornar a rodar i va fer bategar de nou la seua bellesa. La primera ferida va ser una espècie de respiració diafragmàtica, tan abdominal que va produir, de sobte, la total saturació dels pulmons. I així, cada volea, cada dau i cada rebot va desbordar de vida este tradicional joc. Ja era hora.
Dels 18 jugadors que ahir van passar per Pelayo, va destacar l'estat de gràcia i les pilotades de joc de Giner de Murla, baix la mirada Nel de Murla en l'Olimp de la Catedral, amb les quals va guanyar a un favorit com Puchol II. La capacitat i fermesa de José Salvador i la seguretat de Félix també van marcar la diferència davant un bon debut de Sacha Kruithof en la Lliga, qui procedeix de les modalitats d'One Wall i Frontball i qui va tardar dos partides en arreglar-se la mà. La regularitat de Nacho i Bueno van sorprendre després de tants dies sense jugar.
Per als estadistes, Pedreguer-MasyMas (Giner, Pere i Álvaro Gimeno) va guanyar a la Pobla de Vallbona (Puchol II, Héctor i Hilari) per 60-25 en la primera partida. Benidorm (Pere Roc II, Nacho i Guillermo) va superar per 60-30 a Murla (Genovés II, Tomàs II i Conillet) en el segon encontre i, en l'últim, Dénia (José Salvador, Félix i Bueno) va guanyar al de Montserrat (Marc, Santi i Kruithof) per 60-30.
En eixir, les llums dels cotxes encenien i apagaven la vesprada i el regust de l'emoció perdurava. Eixa és una de les principals virtuts de la pilota. Però va faltar una part fonamental d'este joc: el públic. Sense ell, res té importància. Fins i tot, els jugadors no són ni els mateixos.
