Pelayo és la casa de la seua vida. És un edifici inacabable, no se sap on s'acaben les seues muralles i comença exactament el mateix trinquet. Des de l'últim pis de la finca número 10 del carrer que li dona nom, Rovellet, de xiquet, observava la canxa completament, menys les escales. En eixe número 10 va nàixer "molt abans" -confessa- del 15 de maig de 1932, dia del seu bateig en l'església parroquial de Santa Catalina i Sant Agustí, situada al carrer de la Mare de Déu de Gràcia de València. Ningú sap la data concreta del seu naixement, un fet que dona candela a la seua llegenda. Encara que en la placa del portal de la seua casa posa, erròniament, que va nàixer el 12 de maig.
Ell sap que el seu bateig es va retardar perquè el seu pare volia que Terenci Miñana, el Xiquet de Simat, fora el seu padrí. La família va triar en la cerimònia al pilotari de la Valldigna, el millor jugador després de Nel de Murla fins a la seua retirada en 1918, com una temerària arrancada d'il·lusió perquè el xiquet es dedicara a la vaqueta des del bressol.
Però, sorprenentment, Xiquet de Simat no va acudir al seu bateig. Dos anys més tard, quan va nàixer la seua germana Teresa, Xiquet de Simat, en deute amb la família Reig Ventura, es va oferir com a padrí de la nova descendent i va acudir com un ungüent solemne amb el pare, però sobretot, amb el fill.
Al mateix carrer Pelayo va acudir son pare, Antoni Reig, a jugar una partida quan tenia 17 anys i, des d'eixe moment, no se'n va anar ja d'allí perquè es va enamorar d'Isabel Ventura, natural de Pedralba. El seu pare, figura de principis del segle XX, era natural de Dénia i contemporani de jugadors com Simat. D'ell va heretar el malnom de "Rovell", que ve del rovell d'ou, la part central de l'ou, envoltada per la clara, i que sempre s'ha dit que es la millor.
Sols s'hauria de conservar aquests tipus de llocs com fundacions permanents dels esperits. Perquè aquests llocs donen una dimensió sentimental sobre el personatge que mai podran aconseguir com museu. La vida d'un home no es podria resumir en la vida d'un lloc perquè necessitaríem moltes vides per a deixar una empremta convenientment expressada. Però quan Rovellet entra en Pelayo se li tracta amb fe de baptisme. No caldria parlar de relíquies ni de beateria, que a vegades veiem en els grans museus.
Entrar a Pelayo amb Rovellet és accedir a una nova dimensió de la realitat en la qual la llei de la gravetat passa de ser una llei física a una espiritual i totes les paraules no cauen pel seu propi pes, sinó pel respecte que infonen. Allí, els seus ulls tenen una espècie de mapa. Una geografia de la seua vida. Perquè Rovellet, des que va nàixer fa ja 90 anys, és el fill de Pelayo, la catedral de la pilota.
