Com modelat en el cos del seu pare va aparéixer José Cabanes, Genovés II, en el trinquet de Pelayo. "Jo me'n vaig", va anunciar sottovoce als aficionats asseguts prop de l'escala abans de creuar el corredor que havien format els seus companys al costat dels xiquets de l'escola de pilota de Pelayo. Estava aborronat, com també li passava al seu pare cada vegada que se li mostrava una admiració gens fingida. Però va creuar el passadís rabiosament humà, rutilant de llàgrimes d'emoció popular. Tal com va fer el seu pare quan va rebre la medalla d'or del trinquet de Pelayo en el 150 aniversari.
Aquesta canxa, que és eixe gran magatzem d'emocions, eixa catedral olímpica de la pilota tant sòbria com espectacular, es va bolcar amb una escala plena per a acomiadar a Genovés II amb la grandesa i els honors que es mereix.
No faltava pràcticament ningú. Estava María Luisa, la seua mare; la seua dona Susi i les seues dues filles i el seu germà Patxi. Amics com l'històric mitger Grau, llegendes com Rovellet i rivals eterns com Álvaro. Bé, sí. Només hi havia una única absència que provocava una voraç bola de consternació que encara hui roda i s'alimenta de tot el que s'ha emportat per davant: Paco Cabanes, El Genovés. Però l'indiscutible mite de la pilota va mirar els últims compassos de la carrera d'un jugador que va fer de la vaqueta una de les belles arts des de l'Olimp de la galeria del dau de Pelayo, al costat d'altres déus que tampoc estan com Xiquet de Quart, Nel de Murla o Juliet.
L'ambició de Puchol II, que feia parella amb Tomàs II, es va fer present en l'última aparició esportiva en la capital valenciana de Genovés II, al costat de Nacho i el seu cunyat Carlos, i va guanyar-li 60-50 amb el múscul que dona ser el número u.
Però el dau de José va tindre una expressivitat extraordinària que simbolitzava eixa elegància inaccessible de la qual va fer gala en les seues dues dècades de trajectòria com pilotari. Eixe dau ampli, infinit, carregat d'atracció mística, el va dibuixar com si es vera reflectit en un espill en el qual retrobar-se cara a cara amb aquell jugador que va ser.
Aquell amb el que Pelayo estava en deute -fins a ahir- des d'aquella primera final de l'Individual de 2004, amb tan sols 22 anys. A canvi, ara, s'eternitzarà la seua maduresa numismàtica, sense envellir mai, després de jugar ací. En la memòria dels aficionats queda la seua sisena final del Campionat Individual Trofeu President de la Generalitat d'Escala i Corda en la mateixa Catedral de la Pilota, mà a mà contra Soro III (55-60), qui tampoc va faltar al comiat del seu rival.
José ha sigut com un poeta de fons de la pilota, aquell jugador d'excepcional classe que mai es va plegar a l'adversitat perquè estava irremissiblement compromés amb el món de la pilota. La seua història necessitava un relat com el seu que, com els llegendaris pintors de la Cort, deixara constància de la seua grandesa. Que no era una altra que l'amor que li havia transmés el seu pare per la pilota. I això val més que molts títols.
