L'any que s'acomiada ha estat culturalment marcat pels homenatges rendits per diverses institucions públiques i privades al més gran poeta que ha donat la literatura neocatalana al País Valencià: Vicent Andrés Estellés, «el fill del forner, que feia versos». Amb ocasió de l'efemèride s'han inaugurat exposicions, estrenat espectacles, publicat llibres i gravat discos. Tributs tots, d'una qualitat més que notable, que feien focus en la vida i en l'obra d'un poeta que va saber, com els millors que va admirar i va llegir (des d'Homer i Horaci fins a Neruda i Whitman, fondejant una vegada i una altra en els versos salins de March i Riba), dialogar amb l'absència, celebrar la quotidianitat i convertir la seua veu en un immens cor capaç de transmutar la paraula solitària i comú en col·lectiva i profètica. A aquesta justíssima eclosió estellesiana ha contribuït en gran manera l'original iniciativa llançada fa quatre anys per l'escriptor Josep Lozano de realitzar al setembre (coincidint amb la commemoració del seu naixement a Burjassot) unes Festes com les que Escòcia dedica al gener (amb el mateix motiu) al poeta Robert Burns, amb el qual Estellés guarda més d'un paral·lelisme (orígens humils, temàtica popular, voluntat civil, ús d'una llengua minoritzada i reconeixement tardà).
A la vista dels seus innombrables ecos, no crec exagerat afirmar que la veu d'Estellés mereix ser considerada ja part significativa del Patrimoni Vivent del País Valencià. Doncs bé, sorgit a l'abric de les Festes Estellés de 2013, acaba de veure la llum un dels homenatges musicals més originals que se li han tributat al poeta en el vinté aniversari de la seua mort: Sis veus per al Poeta. Homenatge a Vicent Andrés Estellés. Original en almenys dos sentits: primer perquè es tracta d'un treball realitzat exclusivament per dones, que fa especial insistència en el tractament estellesià de les figures femenines (un prisma poc usual); en segon lloc, perquè el patrimoni líric del de Burjassot és abordat musicalment des d'aquest altre Patrimoni Cultural Immaterial que és el cant popular de tradició oral, al qual torna la poesia transfigurada en cançó, en paraula descarnada, en veu i melisma: el cant de batre i el romanç, puntuats a penes per un pandero o uns cascavells, alternen amb formes i ritmes estesos per tota la península (com la jota i el bolero), amb altres de ressonàncies flamenques, arribats fins ací a través dels treballadors temporers, i que s'han empeltat creativament en el nostre folklore (com la malaguenya i la granaïna), amb melodies originals (l'havanera i el bressol), i amb el cant d'estil, tots ells acompanyats pel llaüt, la guitarra, el guitarró i les postisses. Uns breus recitats d'estrofes espigolades de l'abundant obra estellesiana, als quals el teclejat d'una màquina d'escriure, l'esgarrat d'un paper o l'atenuada remor de l'aigua fan de fons sonor, serveix de nexe entre uns cants i altres, donant-li al conjunt una consistència de suite que es veu accentuada per les delicades melodies del violoncel de Merxe Martínez, que funciona com una espècie de baix continu.
Un treball, en fi, el d'aquestes Sis veus, que combina amb encert la complexa senzillesa del cant popular amb aquesta altra filla del càlcul i de l'atzar, mescla de pregària i de diàleg, d'esperança i d'emoció, que és la poesia del gran Vicent Andrés Estellés. Dos patrimonis en matrimoni perfecte.
(*) Sis veus per al Poeta es podrà escoltar en directe el 26 de juliol, a laPlaça del Mercat de Bétera, en la III Mostra de música i cultura popular del Folkestiu.
