Ho recordava la meua germana Rosa. La història del cavall blanc. El nostre senyor no havia fet bé açò de l'acabament de la vida. És a dir la mort hauria de produir-se d'una altra manera: vingut el moment, el futur difunt hauria de pujar a un cavall blanc amb ales i, a poc a poc, cavalcant i volant hauria d'anar allunyant-se amb la remor al darrere d'algunes veus: «allà se'n va Leonardo!» «Adéu, adéu!». Així ho contava a vegades amb el seu humor carregat de seny, així ho recordava Rosa l'endemà del seu traspàs.
El cavall blanc no ha vingut, però Leonardo Borràs, mon pare, se n'ha anat.
Estem tristos, és clar, com no ho havíem d'estar? Però també tenim molts motius per estar contents. Contents perquè som conscients que ha tingut una vida plena, completa (cinc fills i nou néts d'entre els nou i els trenta anys), ha tancat perfectament el seu cicle. Ha gaudit dels néts i de la família en general, i nosaltres d'ell. Ha rebut l'estima i l'afecte dels amics i dels veïns. Ha desenvolupat, amb majors o menors penúries, la seua obra. Gaudia treballant i el seu treball ha estat en diferents ocasions reconegut ja siga per l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, per la crítica, per les institucions més pròximes (Algemesí, Alzira, València, Sueca...), pels veïns tant en converses privades com també en reconeixement públic com el Guardó d'Or de la Ribera que el Bloc Nacionalista Valencià li va atorgar el novembre de 2007. La vida podria haver sigut més amable amb ell? És possible, sempre és possible. Però els qui l'heu conegut sabeu que mai no va demanar res ni va fer res per aconseguir la carícia de ningú. L'honradesa, la integritat i l'austeritat en el treball han presidit sempre el codi ètic que envolta la seua obra. La seua vida es repartia, quasi a parts iguals, entre la família i l'escultura. En algunes ocasions es veié empentat pel seu sentit del deure a assumir algunes tasques i responsabilitats més cíviques o socials. El fet que haja pogut desenvolupar aquestes tres facetes (la familiar, l'artística i la cívica) ens satisfà.
Però ara el pare se n'ha anat i el buit que ens ha deixat l'omplen unes delicades criatures de fang cuit, d'alabastre, de pedra, de bronze, de ferro o de fusta. Passejar per alguna de les nostres ciutats, sobretot a Algemesí, és i serà un continu retrobar el pare en la seua obra: passem per davant la plaça de Cabanilles o davant els forcats del Monument al Llaurador, a Algemesí; per l'avinguda de Blasco Ibáñez a València, per la plaça que presideix Fuster a Sueca o per Santa Caterina a Alzira, per exemple, i l'home que hi ha al darrere, el pare, se'ns fa inevitablement present. Però aquestes escultures esdevenen entranyables i prenen dimensions humanes quan les veiem a casa i sentim parlar la xica de l'espill amb els tornejants, o Martí Domínguez amb el Papa Borja, i de fons Ausiàs March recorda «jo sóc aquell...» a les múltiples dones nues, les banyistes, les que estan assegudes, amb teles, les maternitats. De l'obra que ens ha deixat, ara la família comencem a pensar quin pot ser el millor destí, el que ell hauria desitjat.
En aquesta darrera setmana, he vist mon pare en els seus néts i nétes. Durant els dies difícils d'acomiadar-lo, el nus a la gola i la humitat als ulls m'ha vingut cada vegada que l'he retrobat en els meus nebots i el meu fill.
L'últim dia que mon pare va eixir de casa fou el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de la Salut. Quasi tota la família ens reunírem a dinar a Alzira. Mon pare, cansat i amb els seus 91 anys, volgué per damunt de tot ser-hi. En acabar de dinar va seure uns minuts a la part de la llarga taula on eren els néts. Amb ells estigué rient i raonant una estona més bella que no llarga, quan tornà al costat de ma mare, on seiem els fills, ens digué: «acabe de tocar el cel». Eixa mateixa nit, els amics de la Nova Muixeranga volgueren fer-li un sentit i bonic reconeixement. Després ens han dit que ho feren en representació de tots els balls, de tota la nostra bella cultura popular. La família ho agraïm, així com totes les mostres d'afecte rebudes.
Pare, aquest va ser el teu cavall blanc.
