Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dietari

Amb «incerta amenitat»

Qui sap explicar-se a través de la literatura escriu el diari del mateix temps fluint. És l'experiència de Feliu Formosa, aferrant-se al present

Amb «incerta amenitat»

Amb «incerta amenitat»

Feliu Formosa (Sabadell,1934) és poeta

„creador d'un món propi on es combina emoció i sentit i on el protagonista d'excepció és el llenguatge„, traductor „en especial la seua tasca virtuosa com a traductor de l'alemany: Rilke, Kafka, Goethe, Heine, Celin, Hölderlin, Mann?„, dramaturg „introductor a casa nostra de tècniques i teories teatrals transcendentals i profundament renovadores de la dramatúrgia europea contemporània„, assagista, actor i director escènic. El nom de Feliu Formosa, no cal dir-ho, va inextricablement unit a una imprescindible trajectòria com a home de lletres, un home de lletres que ha sabut explicar-se a través de l'escriptura, una escriptura lliure, humana, intel·ligent; i això, tot plegat, en els temps que corren per aquests viaranys, és una autèntica revolució. Ara el lector pot gaudir del privilegi de llegir la seua prosa depurada, elegant i àgil gràcies a la publicació per Perifèric Edicions del tercer volum del seu diari, Sala de miralls, on recull les anotacions, reflexions i el relat de fets corresponents a l'any 2010.

Segons Fuster, el diari és el gènere literari del «jo», un «jo» que descarta, «ja per ella mateixa, d'entrada, qualsevol vel·leïtat de 'confidència'. No es tracta de cap 'diari íntim'», perquè dubta que cap escriptor «arribi mai a produir un sol paper que sigui 'íntim' de debò (...) sempre escrivim perquè algú ens llegeixi» reporta, Feliu Formosa al seu diari al temps que ens revela la seua intenció en escriure'l: «A un amic, Ramon Bosch, li vaig manifestar la meua intenció de fer un diari sense cap al·lusió als meus anys i a les reflexions sobre els estats d'ànim depressius que l'edat em propicia. Em proposava, doncs, parlar de lectures, experiències culturals, relacions humanes aferrant-me al present». És la confessió d'un home de lletres honest, d'un escriptor nat, de cap a peus, que ha transformat la seua vida en una extraordinària passió per la literatura. I els seus diaris en són testimoniatge directe. El lector hi trobarà, doncs, una mena de crònica heterogènia, una prosa fragmentària farcida d'apunts, comentaris, reflexions («Aquest fragment del Diari d'Anaïs Nin em fa pensar en la meva situació actual, presidida pel pes aclaparador de la rutina diària, d'ençà que la poesia sembla haver-me abandonat»), pensaments («Entre la persona que encara crec ser i la que veig quan em miro des de fora, hi ha una gran diferència»), trossos de vida quotidiana («Continuo revisant papers dels meus arxius i llibres de la biblioteca en quests dies d'estiu. Descobreixo que un dels llibres és un tresor. Es tracta de la primera edició dels tres diaris de joventut de Rilke», o «Uns quants dies sense escriure res. Calor sufocant»), la relació amb les seues filles, les lectures («Acabo de llegir El cor del senglar, de Baltasar Porcel. Porcel ha estat una autor que he llegit molt poc, i ara em sap greu»), les estratègies del traductor («L'accepció 'acomplir' sembla ajustar-se a l'original, però sempre per aproximació. Vull dir que podria donar-se alguna de les altres opcions (...) És com si sempre se'ns escapés alguna cosa»), de vegades és l'aproximació a una obra determinada, o un autor («De La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997 un llibre del meu amic Enric Sòria que em sembla envejable i extraordinari»; o «sobre la lírica, en parla l'escriptor valencià Ramon Guillem en un excel·lent dietari, Com l'angèlica, en què reflexiona sobre la diferència entre escriure poesia i narrativa»), d'altres és un fet que espolsarà vells records; tot plegat, però, giravolta sobre unes experiències culturals lligades a algunes figures de relleu incontestable de la literatura catalana: Gaziel, Vinyoli, Solà, Porcel, Vallverdú, però també Ramon Guillem, Enric Sòria... I la malaltia. Una malaltia que lligarà Formosa amb el Kafka del seus diaris „diaris que va traduir l'escriptor de Sabadell„ i que, com l'escriptor de Praga, li proporcionarà la fragilitat de la dimensió humana. Tot i que es tracta, no cal tornar-ho a repetir, d'uns apunts fragmentaris, pertanyen en conjunt a la seua obra, a la seua escriptura, no exempta de la subjectivitat amb què estan tractades „no hi ha superficialitat, en aquesta visió pròpia, sinó una intensa emoció intel·lectualitzada„: la primera cosa que hom aprén és que el «tema» no té gens interés, «sinó que és la visió que d'ell es té el que fa l'obra».

Tot plegat, és una mostra de lucidesa extraordinària, de l'home de lletres que transcendeix la vida en literatura. Sala de miralls és el diari del temps fluint, del viatge entés com a curiositat intel·lectual. Un diari de lectura imprescindible.

Compartir el artículo

stats