Convivència

«Al cap d'uns quants dies, un dels caporals va demanar permís al tinent per a iniciar conversa amb la trinxera de l'altra banda. Va dir una cosa com «Oye, centinela, ¿tú de dónde eres?». No va contestar ningú. A la nit següent, va insistir: «Yo soy de Madrid, ¿hay ahí alguno de Madrid?». Aquella nit van contestar: «Aquí somos tres de Madrid. ¿Tú dónde vives?...» I es van establir converses entre una banda i l'altra de la trinxera. A les quatre o cinc nits, d'una trinxera a l'altra es preguntava ja per tal nom o tal altre. Jo hi vaig intervenir també dient en quina part del front havia estat en zona republicana abans de caure presoner i que havia estat en un camp de concentració i que m'havien avalat. En fi, moltes converses entre quatre o cinc de cada banda. Quasi érem coneguts. Quan preguntàvem per algú solien contestar sobre l'hora que li tocava estar de guàrdia. Una nit el caporal va dir. «¿Queréis que nos reunamos tres de vosotros y tres de nosotros en la fuentecita que hay al fondo del barranco? Nosotros llevaremos comida y vosotros también, y comemos allí juntos». Un d'ells va dir que demanarien permís i que a la nit següent contestarien. A l'altra nit digueren que sí, que a les dotze del matí estarien allí. El nostre caporal també va donar el seu vistiplau.

El tinent nostre no es va oposar a la reunió gastronòmica en aquella fonteta, però ens va advertir del perill que podríem córrer. Ordenà al cuiner que preparara un bon dinar, que va consistir en una peroleta de fesols, carn de porc i llonganisses; un cabàs de panets de farina excel·lent —de la que era habitual menjar en la zona franquista—, acabats de dur del forn del poble d'Arbancón; un poc de vi en una bóta i, per a postres, una espècie de codonyat i un pot de llet de La lechera.

L'endemà, quan faltaven tres minuts per a les dotze, vam iniciar la baixada al barranc, primer un caporal navarrès; quinze segons després, un soldat d'Irun, i quinze segons més, jo. Arribàrem a la fonteta nosaltres primer, però als poc segons arribaren els tres, diguem-ne, amics. Ens vam donar la mà amb cordialitat i somriures. Ells aportaren al dinar una llauna gran d'arròs, cigrons i llentilles abundants, i uns chuscos prou durs. Ens posàrem a conversar sobre d'on érem cadascú. Ningú era de Madrid. Després es va parlar de tot excepte de política i de guerra. Coses així com si teníem nóvia, què es produïa a la terra de cada u, quants germans érem... La breu convivència al voltant de la fonteta era la interpretació de l'absurd d'una guerra, d'aquella guerra».

Suscríbete para seguir leyendo