Quan el nacionalisme sembla invisible

És el nacionalisme espanyol un cas de nacionalisme banal? La hipòtesi mereix més d'una pensada. Si hem de jutjar per la intensitat i volum de les negacions sobre l'existència mateixa d'un «nacionalisme espanyol», la resposta no podria ser més que afirmativa...

Les tesis de Billig han estat objecte, en els darrers anys, d'una notable atenció i s'han originat al seu voltant molts debats. La seua possible aplicació al cas espanyol, però, s'ha demorat. De totes formes ha estat precisament des de la Universitat de València des d'on s'han fet més esforços, possiblement, per a explorar aquesta dimensió: estudis sobre futbol, cinema, televisió o política han anat veient la llum en els darrers anys. Una de les virtuts de les propostes de Billig és que ens han fet mirar cap a els aspectes més aparentment innocents a través dels quals es construeix el nacionalisme. Els mapes del temps, la literatura, les sèries televisives o els esports (amb el futbol, com a referent inexcusable) són exemples dels tems que en els darrers anys s'han anat explorant. De «la roja» a Aida, dels escrits de Muñoz Molina o els diaris de Trapiello tot passant per Top Chef o Blancanieves, la nació espanyola es banalitza quotidianament.

Naturalment no totes les persones reben el mateix impacte ni en fan la mateixa digestió. Però tots vivim en una esfera comunicativa on la nació espanyola omnipresent (una nació espanyola on la diversitat cultural no té cabuda més que com a estereotipus) nega el seu nacionalisme. No és d'estranyar, doncs, que quan arriba l'hora de les demandes dels «altres» nacionalismes, la incomprensió i el menyspreu siga el llegat més generalitzat.

Suscríbete para seguir leyendo