Trens per a la memòria

Edicions 96 acaba de reeditar, en versió ampliada, un llibre sobre un d'aquests trens desapareguts, la Vieta, el ferrocarril de via estreta que unia Carcaixent amb Dénia. Un d'aquells trens pausats, tranquils, lentíssims. Tan lent era en alguns trams que la gent se'n podia baixar, fer un pixum i tornar-hi a pujar sense problemes. La Vieta era així. Mireu, si no, el que li va dir un ciclista a Francisco Albiñana, antic maquinista, quan el va convidar a pujar-hi: «No, gràcies, que tinc pressa». Tampoc no calia córrer.

Aquell tren era molt més que una simple màquina. Com si tinguera ànima. Eren tantes les hores que treballaven els maquinistes i els fogoners al tren, que arribaven a establir una relació amb la locomotora i amb tot el comboi ben estreta, gairebé íntima „passaven més hores al tren que amb la dona, de fet... Un tren en què els viatgers eren o bé de primera classe, o bé de tercera, sense mitges tintes, perquè en aquella època només hi havia rics i pobres. Un tren que serví durant anys per a fer estraperlo. La Vieta va fer via en el cor dels passatgers i dels pobles per què circulava. Fins i tot, va servir per rodar una pel·lícula, Krakatoa, al este de Java, el 1967, amb Dénia simulant el port de Singapur. L'11 de juliol de 1969, però, uns pocs dies abans que l'home trepitjara la Lluna, el tren Carcaixent-Dénia, la Vieta, era clausurat.

Una altra editorial que ha tret novetat sobre un d'aquests trens memorables és Edicions del Bullent. En aquest cas es tracta del conte La panderola, un tren que vola, fet a quatre mans per Pep Castellano i Canto Nieto. Una història de fantasia sobre el tren que uní el Grau de Castelló amb Onda de l'any 1889 fins al 1963. Al conte el iaio Pep i la seua néta Carla busquen el vagó que s'ha perdut de la Panderola, i també el seu antic amic Ferran. La Panderola és un tren tan extravagant, que fins i tot vola. I és que el iaio Pep té un clarinet màgic que quan el fa anar amb una de les seues cançons, li concedeix tot el que vol. Una història bonica que destaca el valor de l'amistat i de les coses senzilles, i que commou no només els més menuts, sinó també els majors.

Els trens eren un bon mitjà de transport que unien les nostres comarques, enllaçaven les nostres vides, i fins i tot propiciaven l'amor... Amb unes poques inversions, no haguera estat tan difícil adaptar-los als temps actuals, conservar-los i donar-los la continuïtat que es mereixien, i que la gent necessitava. Però la història no va anar així, i quasi tots van acabar desmantellats. Els ferros de les vies, venuts. Les estacions i els baixadors, abandonats. Encara ara amenacen amb tallar trams ferroviaris, com ara el que uneix les ciutats d'Alcoi i de Xàtiva. El resultat és un país desvertebrat i subjugat al parc automobilístic „som el país europeu amb menys vies ferroviàries. Un país orfe dels vells trens, i de les seues històries. Per sort, aquests dos llibres contribuiran a preservar la memòria d'aquells trens entranyables.

Suscríbete para seguir leyendo