Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Ernst Fuchs (1930-2015)

El realisme fantàstic en les arts plàstiques

El realisme fantàstic en les arts plàstiques

El realisme fantàstic en les arts plàstiques

El passat 9 de novembre fou un dia atziac par als amadors del realisme fantàstic en les arts plàstiques. Aquell dilluns plujós d´una tardor insòlitament estiuenca moria a la seua estimada Viena, Ernst Fuchs, patriarca d´eixe corrent artístic. Ho feia als huitanta-cinc anys d´edat, després d´una densa existència; d´haver produït un ingent munt de dibuixos, gravats, pintures, escenografies de teatre, projectes arquitectònics i escultures i d´haver engendrat setze fills en els generosos ventres de diverses dones-muses de singular esperit i encara més singular bellesa: Gertrude, Mia, Gerti, Eva, Stefanie, Elisabeta, Uta... Bona part de l´obra d´aquest home d´excepció pot ser admirada a la deliciosa vil·la de flairances classicistes i paganes dissenyada i construïda per l´arquitecte Otto Wagner al suburbi vienès de Hütteldorf, entre jardins, boscúries i roures puixants que hom diria eixits del concert en do major de Mozart per a flauta i arpa Durch den Wald wandern (Vagarejant pel bosc). En 1988, Ernst Fuchs restaurà l´edifici, el decorà d´acord amb la més lasciva estètica modernista i l´enllestí com a museu per a la seua pròpia obra. Una visita que de veres recomane a tots els amadors del realisme fantàstic que posseïsquen un tarannà morbosament sensual! Hom hi pot contemplar, davant per davant de l´elegantíssim pòrtic columnari, una monumental escultura que representa la reina Ester, la bella jueva que maridà el rei Assuer de Pèrsia (Jerjes I, segons els escripturistes), que fou protectora del poble elegit i a qui es dedica la festa del Purim, que cada any celebra la supervivència des hebreus al mig de les tribulacions i els exilis i que marca la fi de l´hivern. Ester ha estat identificada amb la babilònica Ishtar, deessa de l´amor, del sexe i de la fertilitat i que, a la ciutat d´Uruk, fou coneguda com «la cortesana dels deus». Ishtar era també l´Astarté feniciocananea, a la qual entonaven llaors les sagrades prostitutes que sovintejaven en tots els temples del Mediterrani preclàssic, incloent-hi el de Jerusalem, i que no és una altra que la gran mare primigènia que adoraren tots els habitants d´eixa mar nostra quan demanaven un bon part, una bona collita o, simplement, un satisfactori amor carnal. La Ishtar mesopotàmica, la Innana sumèria, l´Astartú accàdia, l´Attart ugarítica, l´Ester o Astoreth hebrea, la Isis egípcia, l´Astarté hel·lenística, l´Athar aràbiga, l´Athtart abisínica, l´Uni-Astre etrusca..., la deessa dels múltiples rostres, els atributs de la qual foren heretats per Afrodita i per Demèter, per la Venus llatina, la Tanit fenícia, cartaginesa o eivissenca, les grans dames ibèriques del sud valencià, la Mare de Deu a qui els mediterranis venerem, honorem i dediquem les nostres festes majors...; el principi femení del món i de la vida. No debades, l´Ester de Fuchs és, com la majoria de les seues predecessores antigues, una dona de rotunds atributs femenins i amb els braços adornats per sengles serps de bronze. La trobem esculpida de cos sencer i a gran escala davant per davant del pòrtic del museu de l´artista a Hütteldorf i fou reproduïda, dempeus i enlairant la seua solemne i, alhora, voluptuosa humanitat, sobre el capó del Cadillac que hi ha a l´entrada del Teatre-Museu Dalí a Figueres.

Sí, ha mort Ernst Fuchs, el gran intèrpret artístic d´eixe matriarcat primigeni que l´actual feminisme podria reclamar com propi si no prengués el món i la mitologia del mascle a manera d´esquerp model d´unes reivindicacions seues tan justes com, sovint, mancades d´un alè fundacional de corprenedora arrel arcaica. Jo mateix, en 1972, vaig dedicar a Ernst Fuchs un article en l´aleshores molt progre revista Triunfo. Es deia aquest text profusament il·lustrat en blanc i negre «Basel Art 3´72. Dividendos, fantasía y matriarcado», ja que fou redactat amb ocasió de la Fira Internacional de l´Art, que tingué lloc a Basilea l´any 1972. El rovellet de l´ou de les galeries d´arreu del món acudí a la fira de mostres de Basilea (Basel Mustermesse). La galeria Beyeler hi va penjar més de huitanta Kandinskys, de Lausana hi va arribar el bo i millor del llavors jove gravat alemany modern. Hi estaven representats els més selectius museus d´art contemporani, ciutats relativament menudes amb galeries de primera fila... Hi hagué també exposicions temporals de Chagall, de Matisse, de Léger...; galeries i més galeries d´art que pugnaven per atraure la clientela de bancs suissos amb columnes dòriques en façana i hortènsies sobre l´ampit de les finestres, i més d´un jove tocat pel fibló del col·leccionisme de gravats escollits i a preu assequible. Del calaix de sastre de les galeries presents a la Mustermesse eixí obra per a omplir un gavadal de museus; Moores, Arps, Picassos dels anys vint, expressionistes alemanys, surrealistes, dadaistes, Mirós de totes les grandàries, Vassarelys... Tanmateix, el que mes m´hi va copsar fou la multitud de galeries centreeuropees que exposaven l´obra d´una nova generació d´artistes amb una notòria preferència pel gravat sobre l´obra única, un notable domini de la tècnica i un molt visible gust per aquell realisme fantàstic del qual Ernst Fuchs era el gran mestre. Al seu torn, les galeries espanyoles, franceses i italianes i les dedicades als gran santons anglesos i nord-americans seguien ancorades en una modernitat financerament segura, en l´informalisme ja prestigiat: expressionisme abstracte, constructivisme, minimalisme i, a tot estirar, una mica de pop i d´hiperrealisme. Els crítics d´art espanyols, tocats pel geni diàfan de què sovint diuen gaudir els arquitectes més divins, continuaven -i, amb molta freqüència, continuen- inamovibles en la seua excloent defensa a tota ultrança de l´estètica informalista de bon to. No és estrany, doncs, que l´obra de José Hernández, màxim exponent del realisme fantàstic hispànic, tinguera un reconeixement oficial bastant tebi o que el sensitiu realisme d´Antonio López trobara tota mena entrebancs a l´hora de ser acceptat pel Reina Sofia. En canvi, en el panorama artístic centreeuropeu, la sensibilitat fantàstica contemporània recollia, en aquella fira d´art a Basilea, eixa preponderància de la línea sobre la massa i el color que va caracteritzar bona part de l´obra de Schongauer, d´Altdorfer, de Cranach o de Durer, el cinquè centenari del naixement del qual es commemorà, precisament, en 1971, amb un èxit que abastà totes les capes socials de l´univers germànic arran de la magna exposició celebrada al museu Städel de Frankfurt. Aquesta efemèride marcà el punt àlgid del redescobriment del món esotèric i màgic per part del gravat produït entre Viena, Berlin, Munic i Basilea; una virolada babel de serps, deesses-mares de pits i ventres redons i immensos, formes orgàniques, dracs i ocells onírics monstruosos... La Gran Mare primigènia triomfava sobre el deu guerrer de l´espasa i el tro mentre els fillastres d´aquests llançaven bombes de napalm sobre els vilatges vietnamites. Ernst Fuchs, el jueu vienès de sòlida formació artística, admirador de Gustav Klimt, Edvard Munch i Picasso i cofundador, en 1946, de la Wiener Schule des Phantastishen Realismus (Escola Vienesa del Realisme Fantàstic), fou el gran mestre d´aquesta transformació sensible. La seua versió popular cobrí d´inquietants i, sovint, desagradoses criatures del somni els cartells anunciadors dels concerts de rock dels auditoris Fillmore, les portades dels comics underground californians, les fundes d´aquells vinils de Pink Floyd, de Cream, dels Moody Blues, de Santana, dels Grateful Dead, de Jefferson Airplane, de Procol Harum, del Sergent Peppers dels Beatles... Fou, aquest, l´univers psicodèlic que, en el pitjor dels casos, dugué a la florida tomba molts d´aquells fills seus que optaren per recórrer la vida corrents, corrents: Jimmy Hendrix, Janis Joplin...

En 1972, feia a penes un any que havia retornat dels Estats Units per a instal·lar-me, per motius professionals i per voluntat pròpia, a Eivissa. L´illa vivia llavors la plena efervescència del moviment hippy; de la Contracultura, com anomenà Theodor Roszak aquella jovenívola expressió de rebel·lia i vida; de la Nació de Woodstock, que en deien aleshores els més cosmopolites a tall d´homenatge al Festival de folk i rock que tingué lloc, en agost de 1969, prop Woodstock, a l´estat de Nova York, i que Abbie Hoffman, l´activista polític i líder dels «yippies» (del Youth Internacional Party) prengué com títol per al llibre que va publicar mentre esperava jui, amb sis correligionaris més (The Chicago Seven), amb la imputació d´haver instigat els aldarulls contra la guerra de Vietnam que esclataren durant la Convenció Demòcrata celebrada a Chicago en 1969. Foren anys intensos i fugaços en els quals vaig dedicar-me a col·laborar en l´elaboració de plans d´urbanisme per a Eivissa i Formentera encapçalats per poemes de Francesc Parcerisas i Antonio Colinas. En 1969 s´havia inaugurat dins d´un dels baluards de la muralla de la capital illenca un museu d´art contemporani que hostatjava una nodrida i ben triada col·lecció de gravats i organitzava una selecta biennal d´obra gràfica. Tanmateix, les galeries d´art de més prestigi instal·lades a la ciutat vella (en especial, la Carl van der Voort, que regentava també un taller de gravat) no eixien d´un restrictiu informalisme agradós en sintonia amb la geomètrica claredat dels habitatges tradicionals de l´illa, que tant havien agradat a Le Corbusier i als arquitectes del Moviment Modern que conegueren l´illa Tot això, són, però, neus d´antany. No és casual, si més no, que l´obra de Fuchs exposada en 1972 a Basilea m´impressionara tant, com no és gens ni mica casual tampoc que la rememore ara i ací amb motiu de l´òbit de l´artista i que gose prestar la meua modesta ploma a una generació que, com els rius, s´acosta ja -després d´haver vist ràpids, gorgues, trombes d´aigua i seques- a la mar gran, al si de la Gran Mare primigènia, on tot retorna, on tot s´acaba i consumeix, on tot reviu al capdavall.

*Sociólogo y escritor

Más en Posdata

Compartir el artículo

stats