A principis dels anys setanta, Antoni Miró s´instal·la en una casa al casc antic d´Altea al seu retorn d´Anglaterra. «Vaig tornar de Dover, havia estat treballant a Londres i altres ciutats fent exposicions i buscava un mas pels voltants d´Alcoi, però això no va succeir en aquell moment, i a canvi, vaig trobar una casa vella al poble antic d´Altea». Entre els anys setanta i vuitanta Miró farà d´Altea la seua residència i lloc de treball. A la localitat ja existeix un nucli d´artistes que s´han establert en les últimes dècades. «A més de muntar el meu estudi, vaig posar en marxa la Galeria Alcoiarts com un espai obert als creadors contemporanis». La galeria es converteix ràpidament en un referent artístic i cultural a les terres del sud. Noms com Antoni Tàpies, Rafael Alberti, Eusebio Sempere, Juan Genovés, Juana Francés, Josep Guinovart, Pablo Serrano i d´altres protagonitzen el nou espai artístic.
« En aquells temps -recorda Miró- va ser quan Antonio Gades apareix per Altea». El ballarí sobreïx en aquells moments com la figura més destacada del ballet a l´escena espanyola. Els seus espectacles han regenerat el ball flamenc despullant-lo de mistificacions i pseudo flolklorismes. «Més d´una vegada -recorda Miró- m´havia confessat els seus inicis. «Para salir del hambre, probé de ciclista, pero no llegaba. De boxeador, a la primera ´hostia´ que me metieron, lo dejé; probé de torero, cuando se me acercó el toro eché a correr y, finalmente, probé de bailaor y se me dio bien». «Per a ell -diu Miró- calia aprendre i transmetre aquest valuós llegat que significava el flamenc. Un compromís per a dignificar la dansa, l´ètica de la dansa, fer les coses amb dignitat. D´això en parlàvem molt sovint».
Arran de la seua relació sentimental amb la cantant i actriu Marisol, Gades ha passat a ser un objectiu preferent de la premsa rosa. Antonio Gades i Marisol s´instal·len també al nucli vell del poble. «L´estada a Altea -diu Miró- coincideix en la millor època de la seua relació amb Pepa -Marisol- i amb el naixement de les tres filles d´ambdós». «Pepa Flores -continua- era una dona amb una personalitat aclaparadora, molt fotogènica, amb una veu i una força increïble». Durant el seu període a Altea la cantant edita el disc Háblame de mar del marinero, un treball que la condueix als primers llocs de les llistes d´èxits. La cantant comença a redefinir la seua carrera al costat de Gades. «Estava totalment enamorada de Gades, les tres filles l´omplen de joia, renuncia a la professió que li havia vingut ´imposada´ i es converteix en un ésser lliure».
«Ens vam fer amics ben aviat» recorda Antoni Miró. «Antonio sempre deia que jo era un dels dos o tres amics que tenia i així fins al final». «Era d´una personalitat aclaparant, una conversa que encisava -si li queies bé, sinó passava olímpicament- i un tarannà autènticament genial». «Havia triomfat com a ballarí i coreògraf feia molts anys» assenyala Miró sobre la figura del ballarí. «Cal recordar que amb 20 anys era el primer ballarí de l´Scala de Milà i havia tingut una carrera fulgurant, ja se´l comparava amb Nuréiev, com a una de les dues figures de la dansa del segle xx». «En aquells moments la idea de fer un recés o retirar-se temporalment era una cosa que li rondava pel cap, i arran dels darrers afusellaments de Franco va prendre la decisió, van ser una mica el detonant: ´No me veo bailando, mientras fusilan a la gente´, em va dir».
Per al ballarí s´obre un temps de reflexió i de descobriments. «Altea per a Gades era el mar, ell era un mariner de cor, tots el dies s´anava mar endins amb l´Alpargata, un vaixell de fusta, una barca marinera de pescador que ell gaudia com una joguina per a un infant. Pel matí a la mar i per la vesprada sovint al meu estudi on xerràvem i pintàvem, ell també pintava». En uns moments convulsos, en plena transició, els seus domicilis seran objectius dels grups de extrema dreta. «Ens vam fer pintades a les parets, com succeïa molt sovint en aquells temps, amenaçant-nos i coses d´aquestes».
«Jo crec que per a Gades aquell va ser un temps de retrobaments amb la seua cultura i el seu poble» diu Antoni Miró. «Moltes vesprades les passava amb mi a l´estudi i ens reuníem amb molta gent d´esquerres, nacionalistes independentistes, republicans, anarquistes i tota la colla de bona fauna». «Antonio era -sempre ho ha segut- un comunista convençut i un pro-cubà de pedra picada, però no havia tingut fins aquell moment contacte amb l´independentisme. El descobriment de la nostra cultura i tot el que comporta va ésser una troballa, a la que s´afegí d´immediat sense reserves. Per eixe temps m´escriu una nota que diu: «Toni, siento más que nunca no hablar mi lengua, otra injusticia que nos hicieron para separarnos». La seua presa de consciència entre nosaltres va ser fulminant».
«Jo vaig descobrir la dansa, Cuba i moltes coses, Gades va descobrir la nostra cultura amagada i perseguida» diu Miró. Com a homenatge a l´amic i creador l´any 2010 presenta Antonio Gades, viento del pueblo, una mostra plàstica que uneix la figura del ballarí i els versos del poeta Miguel Hernández. «Era un autèntic comunista, tant dins com fora de casa, no era un compromís de carnet ni de conveniència, era un convenciment estricte per la pau, la solidaritat, la llibertat, sempre pensant amb el poble per damunt de tot. I com a ballarí excepcional, únic, inimitable. Recorde que sempre em deia: ´En cualquier postura que estés, sino te duele todo, es que no estás bien colocado´».
