Com a fusterià militant, doblat de fusterià lleial, a Toni Mollà no podia passar-li per alt que enguany convergeixen el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Joan Fuster i el cinquanta-cinquè de la publicació de Nosaltres els valencians. A nivell institucional, una mostra encoratjadora de la commemoració d´aquestes efemèrides ha estat la inauguració del Museu Joan Fuster, a Sueca. Per la seua part i d´entrada, la contribució personal de Mollà, tan digna com oportuna, ha estat la preparació d´una antologia de textos propis, editats sota el títol Escrits contra el silenci, que difícilment podia ser més expressiu.
En efecte, així com l´obra fusteriana va ser en bona part una croada contra el silenci i la letargia crònics que arrossega la societat valenciana, la producció literària de Toni Mollà -certament prolífica i diversa, però sobretot brillant i provocadora- és a hores d´ara un magnífic baluard contra la desmemòria i els intents de desprestigi del llegat fusterià, el qual, d´altra banda, no sols continua absolutament vigent sinó que, en qualsevol cas, bé mereix la reinvindicació més convençuda.
D´ençà que als divuit anys, Toni va descobrir Nosaltres els valencians, la seua addició a la lectura de la prodigiosa producció que aniria generant la factoria suecana de sant Josep 10 esdevingué irreprimible, fins a la mort de Fuster, la qual els sorprengué tots dos immersos en unes formidables Converses inacabades (1991-1992). I de la mateixa manera que aquestes constitueixen una vindicació magnífica del Fuster oral, Escrits contra el silenci es publica amb l´objecte decidit de vindicar el Fuster cívic, això és, d´invitar a descobrir la lucidesa i la vigència que identifiquen les seues propostes clarament polítiques -que foren enunciades a la vora dels partits formava part de l´estratègia fusteriana-, una contribució impagable a la política per a un país, que va publicar durant els decennis dels seixanta i els setanta del segle passat, el carreu fonamental de les quals fou Nosaltres els valencians.
Enfront de l´ocultació i, pitjor encara, de l´adulteració a què ha estat sotmès el llegat cívic fusterià, Mollà vindica el Fuster intel·lectual no pas espectador del seu temps sinó compromès amb la pròpia societat, el qual, des de la seua heterodòxia esdevindrà «un provocador, antídot contra la paràlisi mental, agitador moral i revulsiu», l´autor, en definitiva, d´una obra que sorgeix imperiosament d´una voluntat moralitzadora i mobilitzadora, a la base de la qual hi ha la convicció que la revolució cultural («la nostra Revolució Tranquil·la») és un requisit indefugible per a la regeneració sociopolítica. Ben mirat, una constant d´Escrits contra el silenci és l´horitzó de la modernització pendent del país, la gran consigna que emergeix de les reflexions i els textos del solitari de Sueca.
Tot i això, també per a Mollà la faceta més enlluernadora de Fuster, «un intel·lectual europeu de Sueca», és la de l´humanista, incorporat, com és conegut, a la trajectòria gloriosa de Montaigne, Voltaire, Camus, Gaziel o Pla. I val a dir que com a humanista d´excel·lència («els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres», d´acord amb el seu aforisme insuperable) el monument literari fusterià solament podria esdevenir blanc d´atacs per part de bàrbars.
Així doncs, amb el benentès que el Fuster humanista resta salv d´impostors, amb bon criteri Escrits contra el silenci insisteix en la invitació a redescobrir el Fuster més punyent, potser més incòmode, però en qualsevol cas no menys actual i necessari, al capdavall «l´intel·lectual valencià més rellevant i més influent de la història del país», el referent acadèmic, cívic i polític permanent del valencianisme contemporani, i encara de la major part dels moviments de l´esquerra renovadora valenciana del darrer terç del segle xx.
Com a complement dels seus textos que aplega dins el capítol «A propòsit de Joan Fuster», Toni Mollà també incorpora, en el recull d´articles que ara tenim al davant, consideracions disperses al voltant de les aportacions que han fet al fusterianisme dels nostres dies un polític de la talla de Vicent Ventura i escriptors tan representatius com Josep Iborra, Rafael L. Ninyoles, Josep V. Marqués, Gustau Muñoz o Francesc Pérez Moragon. Al costat de les ressenyes sobre aquests autors hi ha els articles de premsa sobre algunes aventures editorials i peripècies vàries de l´actualitat valenciana.
Finalment, no podria cloure aquestes ratlles sense remarcar l´interès del text «Notes per a un preguió», una síntesi interpretativa, amb detalls suggeridors, de la biografia fusteriana i que personalment el trobe un model d´exposició, didàctica i documentada. Fou redactat, conjuntament amb Marisa Bolta, amb vista a la producció d´un documental sobre Fuster, un projecte frustrat i que ara sembla reviscolar. La seua producció definitiva constituiria sens dubte una altra contribució substanciosa a l´any Fuster, en la línia d´Escrits contra el silenci.
