Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Relats Voluntariosos: Francesc Codonyer

Relats Voluntariosos: Francesc Codonyer

Relats Voluntariosos: Francesc Codonyer

Francesc Codonyer, mort l´any 2015, era un d´aquells activistes valencians que, com se solia dir, van mantindre viva la flama de la nostra cultura en els anys més negres de la dictadura franquista. Formava part d´una colla de valencians resistents del cap i casal, com el seu germà Josep Lluís, l´incansable Enric Tàrrega, Domènec Serneguet, Antoni Bargues i uns quants més, que encara als anys 80 i 90 un es trobava sempre i pertot arreu: en aplecs, recitals, estrenes de teatre, conferències i, en fi, qualsevol classe d´acte públic -des dels miracles de sant Vicent a les presentacions de llibres de sociologia- que es realitzaren a València i tingueren alguna cosa a veure amb la cultura valenciana. Sempre es tractava de fer país. Val a dir que era gent patriota i insistent. Feia dècades que ho eren.

Home d´esquerra, Codonyer va ser membre fundador del Front Marxista Valencià (1954-1960) i més tard formà part del sector nacionalista del PC, d´on va ser expulsat pels sequaços de Santiago Carrillo. Després, milità en l´Agrupament d´Esquerres. Als anys 50, ensenyà valencià normatiu a molta gent en les aules d´un Lo Rat Penat molt distint de l´actual; va participar en la Distribuïdora General de Llibres, una entitat animosa que intentava donar visibilitat pública als llibres en valencià i que, entre altres coses, instal·lava una parada de venda en la plaça Redona, i també fou un dels impulsors dels aplecs del Puig. Els qui el conegueren més, segur que saben moltes més activitats seues. A mi només me n´han arribat ecos, útils almenys per a fer-se una idea del que degué significar ser valencianista en aquells anys. Codonyer era un home discret i urbà, sensat, tenaç, molt poc xerraire, molt allunyat del valencià de caricatura fallera del pseudofolklore habitual, i un gran treballador.

Un any després de la seua mort, l´editorial 3i4 publicà un recull de versos seus inèdits, Escrits en la intimitat, que no he llegit i ni tan sols he vist (són els inconvenients de viure a Barcelona: la distribució de llibres valencians, sobretot de poesia, és en el millor dels casos atzarosa, i molt sovint inexistent). Per això no en puc parlar. Almenys per a la major part dels lectors potencials, aquests poemes, escrits en la intimitat, continuen estant escrits també per al silenci.

En vida, Codonyer publicà un grapat molt exigu de relats, algun dels quals en Sicània, i un petit recull de cinc contes en l´editorial Torre, Els minuts i la distància (1959), supose que amb la voluntat d´augmentar el massa raquític cabal de la narrativa valenciana d´aquell temps. Llavors, el patriotisme cultural es manifestava així: calia vendre llibres en valencià i, per a poder fer-ho, primer calia escriure´ls i publicar-los. La vinculació d´aquest exercici de la voluntat de supervivència amb la literatura no estava garantida, ni molt menys. El que comptava era produir uns llibres que es pogueren llegir sense enfarfecs, que inclogueren alguna reflexió decent de caire humanista (la censura no hauria permés res més) i que no defraudaren massa l´eventual consumidor. Evidentment, amb aquestes premisses, només podia tractar-se d´una literatura benintencionada i amateur, que complia la funció -tan necessària- de donar fe de vida, malgrat tot, i que sovint no pretenia res més.

Els relats de Els minuts i la distància són d´una arquitectura narrativa molt rudimentària, estrictament supervivent, i en aquest sentit no donen -em pense que no

podien donar- cap sorpresa. Sí que es coneix que l´autor era un bon professor de valencià, perquè estan escrits amb molta correcció. Ni el lèxic ni la sintaxi provoquen cap molèstia, les frases respiren amb naturalitat un punt ingènua i la lectura avança sense dificultats. El ritme de la prosa és agradós i tot. De tant en tant, una idea sentenciosa, succintament formulada, o el gir acolorit d´una pinzellada descriptiva amenitzen l´avanç impertorbable de la trama. Tot amb tot, els relats tenen la seua gràcia. Codonyer s´estalvia d´impartir doctrina, però és obvi que defensa la tolerància i la llibertat (la d´expressió, com a mínim) i que uns esquemes que s´acosten molt als tradicionals de la rondalla a penes encobreixen l´anhel d´una vida més justa. També en això -molt entre línies- aquesta és una narrativa resistent.

No deixa de ser curiós que dos dels cinc relats ens parlen de les conseqüències imprevistes dels discursos equívocs. En el primer, «El desconegut», el que desencadenarà la tragèdia és un acudit pervers; en el tercer, «Fugint», el recurs a l´equívoc utilitza un pretext més modern, i el desenllaç irònic al·ludeix a la natura enganyosa dels eslògans publicitaris. Les trampes del llenguatge són, per descomptat, un bon tema per a una literatura irònica i autoreflexiva. Interessant-s´hi, Codonyer no anava gens desencaminat. Si hi haguera aprofundit amb més ofici o més constància, i sobretot amb més gosadia, hauria pogut escriure uns bons relats. En definitiva, amb aquest llibret Codonyer no passarà a la història de la literatura (ni crec que fóra això el que pretenia), però era un home bo, un valencianista tenaç i un prosista molt digne. Són qualitats que hi ha dret a rescatar de l´oblit.

Compartir el artículo

stats