L´assassí que estimava els llibres és un llibre que, davant l´aparença de divertiment, amaga, com ja ens suggereix la coberta, Bloc d´apartaments de Peter Churcher, una gran diversitat d´històries que aprofundeixen en el passat més obscur dels seus protagonistes i que tenen com a comú denominador el món dels llibres. Es pot matar per un llibre? És clar que sí. Vegem, per exemple, la Bíblia i l´Alcorà, però també d´altres títols menys coneguts, com ara El guardià en el camp de sègol, el llibre de J. D. Salinger, que va inspirar Mark Chapman per acabar a trets amb la vida de John Lennon. Però també tenim exemples d´assassins que primer han escrit una novel·la negra, i després han matat segons els procediments que ells mateixos havien explicat al seu text: Krystian Bala, Amok; Richard Klinthamer. I entre nosaltres, fa poc, l´11 de setembre, l´esquarterador de València, Pierre Danilo Larancuent qui va matar un perruquer de Xeraco, i després un policia a Russafa. També tenim detectius que lligen, mengen bé i després cremen els llibres, com ara el pirobiblioman inoblidable Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán. També tenim un llistat de violència i mort entre escriptors o artistes i els seus crítics. Famosos van ser els duels que apareixen en la novel·la de Martí Domínguez, el crític Ignacio Escobar i l´actor Julian Romea, i de Saint Beauve i un director de periòdic. De la mateixa manera, cal recordar el duel de Marcel Proust contra Jean Lorrain, o Alexandre Dumas contra Frédéric Gaillardet, a qui va acusar de furtar-li un obra, o el de d´Eduard Manet contra un crític d´art, o el del nostre Blasco Ibáñez contra un director de periòdic.
Ara bé, en L´assassí que estimava els llibres, Martí Domínguez ens presenta noves formes de fer front a la crítica i als crítics, perquè estem davant d´un llibre que parla de la mort per lletra. Però anem per parts. El llibre és, en un principi, una novel·la negra perquè tenim un assassí, dos assassinats en un principi, dos policies locals i quasi al final en tindrem un altre de Madrid, tenim sospitosos, i mòbils per cometre els assassinats (odi, enveges, cels, competitivitat professional, antigues baralles), i finalment una trama que tracta de desvelar aquests crims. També té aquesta novel·la ingredients de comèdia costumista. Hi comptem amb personatges valencians, tant de la burgesia de mig pèl com del món rural, de la classe empresarial, retratats amb tota la carcassa regionalista més tradicional i castissa: menjar, cases, quadres, mobiliari, maneres de parlar, la ideologia. Però també és una novel·la de campus à clef. Si bé tampoc cal desbudellar tot aquest reguitzell de referències que hi ha, cal reconéixer que la lectura s´enriqueix notablement si som coneixedors de tot el rerefons lletraferit que conté, perquè el món de la universitat en general i el de la Universitat de València en particular apareix com a gran protagonista: tenim el director de Publicacions de la Universitat de València, professors i una professora universitaris, crítics que són associats, escriptors i traductors als quals se´ls va barrar l´entrada en la universitat, estudiants, etc. Però, en especial, tenim víctimes, personatges que han fracassat en aquest món darwinista que és el món universitari, ja siga el valencià o de qualsevol altre lloc arran del món. En aquest sentit, la novel·la podria incloure´s dins del gènere que tracta d´un assassinat al campus, el que en anglés s´anomena el «campus murder mystery», relats les lluites pel poder entre els personatges en aquest escenari tancat són implacables.
Ara bé, la novel·la de Martí, va més enllà que la ximple i senzilla resolució d´un misteri criminal. Comencem amb un paràgraf a la pàgina 256. Els llibres no existeixen, sinó que els escrivim els lectors, amb la nostra sapiència, però, sobre tot, amb la nostra ignorància. Un llibre no és un text fixe, sinó un fluid de percepcions que obeixen als coneixements i també prejudicis de qui llig. Un dels personatges principal, un jove policia, després de fer l´amor amb la seua amada, s´alça del llit, i «enfadat, va mirar per la finestra cap al celobert. Es va fixar en les canonades de la casa, amb algunes males herbes que creixien escarransides en algun replec, sense prou llum. Quina lenta agonia. De vegades, arreles on no toca, ... la llavor cau per casualitat en aquell lloc, on hi ha un bri de terra i una mica d´aigua bruta, i aleshores germà i ja és irreparable». Aquesta visió recorda com el narrador del relat de Melville, Bartleby, veu a la presó una escena semblant i reflexiona sobre com la vida malda per obrir-se pas en les circumstàncies més adverses. I d´aquesta manera actuaran els lectors, com a herbes escarransides, si no lligen amb molta cura, si no es preocupen per escorcollar la superfície d´aquest novel·la. I això és així perquè L´assassí que estimava els llibres és un llibre divertit de llegir, però molt amarg en la seua visió de la realitat, un text que dóna compte de una gran crisi existencial: la pèrdua de la fe en uns principis vitals que han guiat unes generacions nascudes i criades al caliu de l´amor, de la passió més enfervorida cap a les lletres, cap a la lectura, cap als llibres, cap a l´educació. És, en realitat, la crònica negra de la desaparició de moltes il·lusions de la nostra societat, en general. No només de la valenciana. Per aquest motiu, el llibre és una «històrica filosòfica» contra la ceguesa, «una ironia sobre el joc de les proporcions (allò que a alguns sembla gran a altres els pareix menut), un cant a l´escepticisme i a la tolerància», com es manifesta cap a la fi, a la pàgina 310.
«Llegir és un accident en aquesta ciutat», es diu en un cert moment, però els personatges que lligen en aquest text, aquells que amb més obsessió es dediquen a la lletra (ja siguen crítics literaris, escriptors o traductors.) són els més menyspreables, aquells incapaços de generositat, aquells culpables del pecat més gran: la supèrbia i el respecte a l´altre. Tenim, doncs, en L´assassí que estimava els llibres una novel·la enganyosament divertida que, ensucrada amb la estructura de la novel·la de crims, ens està descobrint les misèries que corprenen no només una societat, sinó aquells que intel·lectualment deurien fer de guies.
I per aquest motiu, el llibre és realitat una novel·la filosòfica, la inspiració de la qual es retrau, com no podia ser d´una altra manera, a Voltaire i a la seua obra de ciència ficció i fonamental com a precedent del gènere, Micromégas. En alguna entrevista, Martí Dominguez ho ha declarat, però no calia perquè així apareix al llibre per a qui siga capaç de fer-ne la relació (310). No debades seua és la traducció del conte que va publicar PUV. El conte reflexiona sobre com l´observació és un procés ideològic. Conta el viatge de Micromégas, un gegant (37 km d´alçada) el nom del qual simbolitza la contradicció, d´un planeta que gira al voltant de Sirius i Saturn, que és expulsat del seu planeta per escriure un llibre herètic -un estudi científic sobre els insectes del seu món, massa menuts per tal que es puguen observar a primer avista. En Saturn es fa amic del Secretari de l´Acadèmia, i tots dos marxen cap a la Terra. Allí, ajudats per unes trombes fetes amb retalls d´ungles, escolten els humans, aprenen la seua llengua i descobreixen que són més intel·ligents del que es pensaven. Aleshores coneixen els filòsofs (Aristòtil, Locke), però quan els humans els diuen que creuen en la teoria de Sant Tomàs d´Aquino, que diu que «l´univers fou fet exclusivament per a la humanitat», Micromégas i el seu company es posen a riure com a bojos, perquè es diverteix la importància que es donen els humans. La història acaba quan Micromégas es compromet a escriure un llibre per als humans que «explique la finalitat de totes les coses». Quan regalen el llibre a l´Acadèmia de París, el secretari obri el llibre i veu que totes les pàgines estan en blanc.
Aquest motiu en el qual un estranger comenta aspectes de una cultura, en especial la cultura europea, fou un tema molt popular en la Il·lustració (pensem, per exemple en Les cartes perses de Montesquieu, Las cartas marruecas de Cadalso o Les cartes d´un camperol nord-americà de Jean de Crevécouer. La conclusió de Voltaire en Micromégas, doncs, sembla dir que la grandesa és sempre relativa i que l´arrogància és perniciosa, perquè, per grans que ens pensem, sempre hi ha algú més gran; perquè, per molt que ens entossudim a buscar l´objectiu de l´existència, sempre és una recerca personal. Aquesta cloenda -són els humans que han de descobrir el significat de les coses- està relacionada amb la cita que encapçala el llibre. Un epígraf de la novel·la de Saul Bellow Herzog, on també es posa de manifest la importància de la diferència i la individualitat: «Existeixen tres mil milions d´éssers humans, tots amb les seues possessions, per poques que siguen, tots amb un microcosmos, per pobre que siga. Sí, cada home té un tresor particular, alguna cosa seus i distinta, encara que siga un captaire». Ningú no respectarà aquesta sentència. En realitat, el primer mort de la novel·la, Guillem Gual, és, en paraules del segon mort, el filòsof Joan Francesc Escrivà, «un microorganisme llefiscós» (109).
L´assassí que estima els llibres es construeix, a més a més, sobre el marc intertextual de Micromégas: dos inspectors, Agustí Tena i Toni Espinosa, dos extraterrestres, que viatgen al planeta Universitat (món literari, educatiu, el que vulgueu); que no en saben res (sense caure en la condescendència, els comentaris que en fan són divertits i ens distancien d´allò que per a d´altres personatges és sagrat) (pp. 138, 200); en posen ben de relleu la mesquinesa, la misèria més lamentable, la egolatria il·limitada i malaltissa, i en fan una crítica, relativitzen la confrontació i la violència entre els lletraferits per qüestions literàries, tot i que, al remat... Millor callar quines en seran les conseqüències. Dos personatges que, al remat, seran testimonis estorats de «les mostres d´odi entre intel·lectuals» (118).
Tenim ací, doncs, dos mons dins d´un mateix espai geogràfic, on el que menys pensem acabarà per aniquilar l´altre, perquè aquest que es converteix en víctima no té les claus literàries per a defensar-se. A la pàgina 172, l´inspector Tena diu: «El món literari i intel·lectual era un vesper, tots estaven més o menys barallats, les ofenses eren embullades i sovint incomprensibles, però cap semblava suficient per a dur a terme una solució tan desesperada com donar mort al molt parit competidor». I més endavant, quan es parla de la «Polèmica Carner» i dels, ací en la novel·la anomenats «Imprescindibles», en realitat Imparables (Antologia de Proa, 2004); amb un possible Sebastià Alzamora trasmutat en el personatge de Miquel Barreda, i un crític com ara Julià Guillamon, el crític literari de La Vanguardia, transmutat potser i només potser en Guillem Gual, el narrador diu de l´inspector Tena, que a més que fins aquell moment desconeixia que hi haguera un poeta anomenat Josep Carner, «[t]ampoc imaginava que per una qüestió poètica un es poguera enfadar d´aquella manera» (2000).
D´una altra banda, la idea que recorre el llibre però que també és qüestionada és quasi cartesiana: Llig, doncs sóc. Som realment el que llegim, de la mateixa manera que, som el que mengem, el que vestim, el que habitem? Ací tenim dos bàndols: aquells que no lligen, lligen poc o lligen el que, segons el narrador no és seriós; i un segon grup, que llig textos de gran volada, però i et aquí el nus que hauríem de destriar, no sabem si els aprofiten o no. L´inspector Agustí Tena ha llegit Papillon; el seu company, el jove Toni Espinosa ha llegit Ken Follet, Dan Brown, Pérez Reverte, però no sap qui és Quim Monzó; Don Eugeni Garin, l´empresari corrupte, però amb nom de filòsof italià, llig Alfonso Ussia, tot i que és capaç de regalar al fill un exemplar, comprat a El Asilo del Libro, de El perfecto pescador de caña, de Izaak Walton, traducció d´Augusto García Piris, precedit per l´assaig d´Unamuno, Después de leer a Walton (Gráficas Marsá, 1955); Gregori Cantallops -corrector de la Diputació, però investigador, especialista en Goethe, i ´exiliat a la força de la universitat- llig Fichte, Benjamin, l´Adolphe de Benjamin Constant; la seua esposa Lola llig Ian McEwan, Philip Roth; Empar Forner, la degana, és traductora de Saul Bellow. Tenim també tota una sèrie de referencies intertextuals: Lorenzo Silvia, Andrés Trapiello, Primo Levi, Si això és un home, i Diderot i les cartes a Sophie Volland, a Adorno, Oscar Wilde (Pen, pencil, poison: A Study in Green), etc. Fins i tot un article que el mateix Martí Domínguez va publicar a El País apareix ací reciclat com a text d´un personatge que es diu Emília Tort, «La navalla de Diderot».
Tanmateix, per damunt de totes aquestes referències i celebracions literàries, el llibre és un preciós homenatge a la figura de qui ha fet possible una col·lecció de l´alçada de Breviaris de la Universitat de València, Gustau Muñoz, com a traductor, activista de la cultura, intel·lectual compromés. En una paraula, com a mediador clau en la transmissió de coneixement. A la novel·la la col·lecció Breviaris, anomenada «Incitacions» porta publicats 15 números, en realitat ara en són 25. A la novel·la, a més de L´assassinat entés com una de les belles arts de Thomas De Quincey, també hi apareix Defensa dels intel·lectuals de Sartre. De fet, Sartre i les seues reflexions sobre el paper dels intel·lectuals, serveixen per passar a foc la Universitat, el «cau de la universitat», com diu el professor Amadeu Valldecabres, que fa classe de gèneres periodístics. Primer, Gregori Cantallops, l´eminència, a l´entrevista de la ràdio diu que: «En la universitat se cultiva el coneixement, i això està molt bé. Però cada vegada més, el professor universitari desatén més les seues obligacions ciutadanes. S´ha convertit en un especialista, que tan sols se relaciona amb altres especialistes. Aquests professors són molt còmodes per al poder, ja que no qüestionen res, no s´oposen a res, no se manifesten mai. Fan els seus articles en revistes especialitzades, que no llegeixen més que un grapat de col·legues, són invisibles per al seu poble...» (133). Després, Roc Vidal, l´editor de PUV, manifesta que «Hi ha molt de desencís entre els intel·lectuals. Sartre té raó quan diu que vivim en una societat de funcionaris. El paper de l´intel·lectual és remoure-ho tot, no deixar res en peu, dubtar de tot, qüestionar-ho tot. Ficar-se on no el criden...» (139). A més a més, uns paràgrafs de T´estim a tu, la novel·la de Biel Mesquida, que presenta una visió descarnada de l´illa de Mallorca, com una víctima de la realitat de la depredació turística, és un mantra que es repeteix en quatre ocasions (pp. 93, 142, 206, 246), amb la intenció de subratllar la necessitat de col·laboració entre escriptor i lector, per tal que la lletra transformi aquest darrer.
George Steiner, en un llibre d´entrevistes amb Laure Adler, Un largo sábado (Siruela, 2016), es preguntava si és possible que els humans ens puguem fer inhumans; si, lluny de fer-nos millors, lluny d´aguditzar la nostra sensibilitat moral, en realitat l´adormen. Els llibres, la literatura, ens distancia, ens allunya de la vida. La ficció ens dóna tal intensitat que, al seu costat, la realitat perd color, manifesta Steiner. La representació artística és més intensa que el mateix moment que les ha fetes possibles. Ai, quan plorem per una Madame Bovary, diu Steiner, però no pels morts que ens mostra cada noticiari.
La possibilitat que la literatura no es faça ficar-nos en la pell de l´altre existeix. És una realitat que, amb amargor, constatem els que ensenyem i estimem la literatura i els llibres, els que prediquem el valor de la paraula escrita. Ens agradaria pensar que sí, que amb els llibres podem canviar el món. Però... Aquesta és possiblement també la reflexió que envolta L´assassí que estimava els llibres, fill de Voltaire i Micrómegas, que pensar que des del guix i la pissarra, des dels llibres es pot transformar el món no és suficient. Com el conte, Martí, defèn el poder de la humilitat i del pensament crític. Parlem de Shakespeare i de tants d´altres, però no movem un dit pel veí del costat, més bé, l´assassinem. Es la crisi profunda del nostre paper en una societat que fa aigua, en clau de comèdia, que ens deixa Martí Domínguez en aquesta novel·la. I és també un crit urgent perquè tornem amb urgència a pensar que, com a microorganismes amb un microcosmos únic, no hem d´acontentar-nos amb el que ens demanen des de l´administració, sinó tornar a ser agents de la provocació. Si no és així, sí que serà de veritat allò de «a la merda la literatura».
