Hi ha qui afirma que alguns dels millors textos literaris del segle xx van ser publicats en paper de premsa. Raó no li´n falta, encara que caldria afegir que també els pamflets més dolents i ignominiosos ho feren. Des de fa unes dècades comença a prendre-li el relleu, en aquest sentit, la premsa digital, encara que per a molts el paper manté intacte el seu prestigi.
Entre els diversos gèneres periodístics, és en la columna d´opinió on trobem els millors artefactes literaris. La columna, per les seues característiques d´extensió, s´ha considerat el sonet de la prosa. Té la seua tècnica, els seus petits trucs com ara que en la primera frase s´intenta atraure l´atenció del lector, seduir-lo alhora que es desenvolupa la qüestió per a tancar-la al cap de poc deixant-li un bon tast en la boca.
Una bona columna és transversal, s´hi poden trobar gotes de diversos gèneres literaris que vénen a enriquir el missatge. Hi ha columnes d´opinió que envellixen malament, papirs podrits que acabaran només interessant els arqueòlegs i estudiosos de l´estupidesa humana. D´altres, ja siga per l´estil acurat de l´autor o per la manera personal d´enfocar les qüestions tractades, maduren com un bon vi. Juntes, acaben conformant un recull de petits assajos, amb l´estructura d´una mangrana i emparentades amb el dietari, un dietari on l´autor ha pres el pols a un temps concret.
L´Institut Alfons El Magnànim-CVEI compta amb una col·lecció que recupera de les hemeroteques els textos periodístics de les nostres millors plomes: César Simón, Jaime Millás, Joan Fuster, Abelard Muñoz, entre altres. Una engrescadora i excitant col·lecció dirigida pel veterà periodista Emili Piera i on Joan Garí acaba de publicar el llibre Sin dios y sin diablo.
Sin dios y sin diablo és un recull de les columnes d´opinió que per a l´edició en paper del diari Público va escriure l´escriptor i assagista de Borriana entre els anys 2008 i 2012.
Joan Garí no és especialista en res, només ho és en el difícil art de saber triar les seues lectures, un ampli ventall de pel·lícules i de peces musicals, així com el seu lloc i companyia en la taula i en la barricada. Un individu que ha sabut fer de la passió per la literatura un ofici, el qual desenvolupa amb una veu personal, perspicaç, incisiva i sarcàstica que s´alça sobre els fonaments d´un bon domini del llenguatge, múltiples referències culturals, un enfocament nítid de la qüestió a tractar i de la tria precisa de l´adjectiu.
No dic cap estupidesa quan afirme que Sin dios y sin diablo es pot llegir com un dietari, ja que l´autor en cap moment no ha pretés guardar distància amb la qüestió tractada. Escriu des del jo, jugant-se el bigot en cada frase, desenvolupant l´opinió amb els elements que la seua experiència vital i professional i la seua formació acadèmica li han atorgat. Manté amb fermesa una posició clara davant dels diversos fets, actuacions i personatges dels quals ens parla. No li dol en cap moment escriure del i des del seu àmbit més privat. Apareix davant del lector de vegades nu, però armat amb un bagatge cultural sòlid i amb arguments contrastats amb els quals ataca o defén posicions i personatges que ens governen des de la mediocritat més absoluta i la ceguesa tribal.
Joan Garí no s´està de dir la seua sobre la columna d´opinió, així ens il·lustra de com, des del seu punt de vista, s´ha de construir i sobre quines funcions té o hauria de tindre. També ho fa sobre l´ofici de columnista, el qual segons ell mateix ens confessa mai no es domina del tot, per afegir tot seguit: «Me siento ante el espectáculo de la vida y procuro ser honesto. A veces soy parcial o injusto o altivo, pero solo creo en verdades provisionales». Sense oblidar de parlar-nos sobre el periodisme i un cert tipus de periodistes que patim i hem patit i dels quals assenyala: «tropa vociferante de predicadores hemorroidales y sedicientes periodistas dedicados a emponzoñar la vida pública» o «paniaguados, adictos fervorosos y tontos útiles». Denuncia l´abandonament per part de molts intel·lectuals dels seus ideals d´esquerra per a convertir-se en perfectes companys de viatge «de los ultramontanos».
A Joan Garí li agrada fer apologia de l´excel·lència creativa i no s´està mai de recomanar un llibre, un documental o una pel·lícula, un bon plat o, ai las!, un bon cigarro. També és un ferotge crític de la impostura, de la mandra mental i de la mediocritat tan abundant pertot arreu.
Sovint escriu contra l´oblit col·lectiu tot reivindicant la memòria de l´holocaust i dels morts que resten a les cunetes de tantes carreteres espanyoles. A aquesta lluita li afegix una preocupació honesta sobre quina manera s´han de tractar i de transmetre aquestes àrdues i dramàtiques qüestions a les noves generacions perquè no torne a ocórrer una tragèdia així. Trobem en les seues columnes un toc d´alarma davant del descomplexament de la dreta i sobretot de l´extrema dreta i de les relectures que fan del passat. Així com una denúncia contundent de la injustícia, de la xenofòbia, i esclata amb un menyspreu profund pels racistes dels quals arriba a afirmar: «Apelan a lo que en nosotros queda del cerebro de los reptiles. En ese limo chapotean pero, por desgracia, nunca se hunden del todo».
Garí conforma amb intel·ligència diverses galeries de personatges, algunes de grans patriotes nacionals que actuen amb «desvergonzada hipocresía». Galeries de tir en les quals ens demostra la seua precisa punteria de retratista sense complexos. De l´expresident José María Aznar diu que és un homenet superb com un déu, de Rita Barberà que era «hueca y absoluta», de González Pons que «es al PP lo que Manolo el del bombo es a la selección española», etc.
Denuncia el jacobinisme feixistoide, arrogant i mentider que intenta esclafar la diferència i la diversitat lingüística i cultural de l´Estat. Alça la veu contra les estupideses del centralisme que considera un mal negoci per inútil, ineficaç i hipòcrita, i ens indica els paranys del llenguatge que empren els seus defensors, els quals no pretenen sinó ocultar la realitat diversa, rica i plural de la societat per tal d´imposar un majoritarisme injust i barroer. I ofereix arguments positius contra les seues propostes caïnites.
Se sap i es vol europeu, ja que «solo en Europa tienen sentido los valores ilustrados. Ser europeo es una marca distintiva en el mundo: la de pertenecer a un oasis de cultura y tolerancia». I així i tot, troba pertot arreu l´excepcionalitat espanyola.
La reflexió el porta al dubte i el dubte a preguntar-se sobre qüestions com ara com podem defendre la causa dels palestins sense caure en l´antisemitisme. Però deixa que el lector siga qui construïsca una resposta que voldria sincera i honesta.
Escriure sense déu i sense dimoni (encara que mai no ens deixaran d´acompanyar els nostres mites i les nostres misèries personals), emprant el lliure albir que ens brinda un pensament fonamentat i racional sense concessions a la galeria ni al pessebre, és un dret al qual no hem de renunciar mai. Joan Garí ho sap i ho practica d´una manera brillant i intel·ligent, tot desitjant-nos una feliç lectura.
