Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Katherine Mansfield o la felicitat esquiva

Katherine Mansfield  o la felicitat esquiva

Katherine Mansfield o la felicitat esquiva

En els Diaris de Katherine Mansfield es troben poques referències a altres autors, però en breus comentaris s'entreveu de seguida el seu cànon exigent i hermètic. La debilitat per l'estil de Colette i els plantejaments narratius de Jane Austen, la seducció pel to i els temes del doctor Johnson i per la severitat de Samuel Butler, a més de reconéixer el mèrit de la llum indirecta amb què Dostoievski construeix els seus personatges. Henry James i E. M. Forster reben alguna de les seues arrapades, i sovint se sent en deute amb els versos de Walter de la Mare. Ara bé, és amb Txékhov amb qui li hauria agradat conversar al final del dia -«l'hora estranya en què la gent està una mica desenfocada»-, en una sala amb la llum verdosa dels arbres que s'agiten a fora, remarca l'autora amb veneració. Encara que la major part dels seus quaderns estan dedicats a la lluita extenuant i imperativa per a posar-se davant el paper, no deixar que les idees sobre un conte es dissolguen per la mandra o la paràlisi. Pràcticament totes les anotacions estan orientades a impregnar-se d'imatges, veus i sensacions que es puguen traslladar a les seues històries: repenjar-se a la barana d'un pont, veure passar barques, badar i capturar rostres desconeguts, atresorar un cel color d'albercoc encés a l'eixida del sol, o el xiulet desvergonyit d'una merla. Acorralada per la sentència de la tuberculosi o la ferida inesborrable de la guerra, Katherine Mansfield era víctima de somnis desassossegants i cícliques depressions -espantada en secret-, però estava convençuda que haver sofrit li havia ajudat a extraure una energia ferotge: no hi ha cap sentiment comparable a l'alegria d'haver acabat un relat, afirmava exultant. Una escriptura fidel, sobretot, als records de Nova Zelanda i a la certesa que tothom -fins i tot des de la derrota o la resignació- anhela ser feliç.

De fet, gran part de les narracions aplegades en Tots els contes estan presidides per la persecució ansiosa d'una felicitat evanescent i caduca. Cartes que s'esperen i no arriben, parelles que es retroben i voldrien parlar amb naturalitat, oprimits per la crispació i l'abatiment, per silencis ofensius («Psicologia»). El desengany soterrat per frases tòpiques i la forma diferent amb què cadascú viu una mateixa situació («La lluna de mel»). La burxada de l'amor provoca resolucions antiromàntiques, de vegades grotesques, amb escenes ombrejades d'un abatiment enigmàtic («El senyor i la senyora Colom»). I en els escenaris més resplendents -«La festa al jardí», «El primer ball»- sempre sorgeix un anunci profètic i descoratjador que distorsiona les il·lusions passatgeres. Katherine Mansfield recrea espais propicis als encontres, compartiments de tren, cobertes de vaixell o el moll d'un port, on les esperances i les frustracions conflueixen imperceptiblement. Com a contrapunt d'un paradís imaginat i mai descobert, alguns relats no estas exempts d'una crueltat intimidatòria. Dones indiferents al drama que escolten d'un personatge proper, preocupades tan sols en nimietats i en la seua agenda social («Revelacions»), o la frivolitat obscena amb què és rebuda una confessió sincera d'amor («Un matrimoni modern»). Amb «La mosca» -una de les millors narracions- l'escriptora aconsegueix polir i encaixar les peces que retraten la vulnerabilitat i, alhora, els aspectes més tenebrosos d'una ànima torturada.

En Katherine Mansfield el centre d'atenció es desplaça al llarg d'un relat, amb microseqüències puntejades de diàlegs, línies narratives enllaçades a través d'un cúmul d'impressions amb algun símbol -l'àloe que floreix cada cent anys, un núvol, la mar que bramula- que irromp enmig de descripcions de la natura i que es converteixen en el segell del seu estil. La mirada es fixa en objectes i gestos intranscendents, però que sumats proporcionen la clau per a mostrar-nos l'interior -pors, inseguretats, somnis- dels protagonistes. Molts contes estan confeccionats a partir d'evasives, situacions insinuades on tot sembla a punt d'esquinçar-se en qualsevol moment, amb la claudicació i l'eufòria a penes suggerits («La travessia»). En aquesta delicada i persuasiva maquinària, els retrats estan perfilats amb una adjectivació agosarada, de relleus insòlits, amb marcats contrastos i girs inesperats, com en «La lliçó de cant». Quan Katherine Mansfield s'acosta a un tema roent i incòmode, de seguida queda difuminat enmig d'un diàleg banal, d'una comparació sobtada. Algunes de les millors narracions arriben a un final en què, després de la tensió i d'intuir el conflicte, no tens cap garantia d'haver esbrinat allò que preocupa i atemoreix els personatges, com en l'excel·lent «Les filles del coronel difunt».

Al costat d'aquestes criatures atordides enmig d'un remolí de passions, de vides exasperades que es deixen dur pel corrent d'una rutina que en el fons és una mena de refugi, Katherine Mansfield destaca també per la seua capacitat d'ironia, amb retrats i caricatures que no defugen incisions ben profundes. Especialment, els contes que pertanyen a l'apartat «En una pensió alemanya», amb personatges que parlen amb fatxenderia de cuina, de salut, dels fills. Una viuda retrau -amb altivesa aristocràtica- que la protagonista, després de tres anys, no sàpiga quin és el plat preferit de la seua parella, i una excursió al camp es converteix en una competició de diàlegs irrisoris, d'afirmacions categòriques i encarcarades («La senyora d'idees avançades»). Els dibuixos guanyen en acidesa, amb un poeta procliu a versos sublims, un coqueteig que en realitat és una farsa, o en reproduir les mesquineses de les converses d'unes dones mentre prenen una cura d'aire sota els para-sols. «Ens vam atipar d'escàndols de casa bona amb una generosa capa de mantega», assenyala la narradora entre acotacions i transicions escrites amb una maldat vidriosa i somrient.

En els relats de Katherine Mansfield ja s'endevinen la confusió i l'angoixa descrites -amb mordacitat descarnada- per Alice Munro, els sarcasmes inclements de Dorothy Parker o les existències fràgils i encadenades al dia a dia de John Cheever, a més dels recursos verbals i la simbologia esmunyedissa de Mercè Rodoreda. Com observa en el conte «La Violet», les emocions «me les amago i només les trec molt de tant en tant, com si fossin pots d'una melmelada molt especial», o bé cal assumir que darrere del cant alegre i estrident d'«El canari» només hi havia tristor. Malgrat tot, després d'una lluita pugnaç i reclosa en una mena de misticisme, Katherine Mansfield anotava amb placidesa poc abans de morir: «Em sento feliç -en el fons. Tot està bé».

Compartir el artículo

stats