Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Més poemes desconeguts de Fuster

La lírica sempre cal tenir-la ben present dins el calaix de sastre fusterià

"Poemes inèdits" Joan Fuster

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), extraordinària figura de les lletres catalanes en nombrosos camps com ara l’assaig ideològic, la crítica literària, la docència acadèmica, la premsa periòdica, la traducció i la poesia, entre altres, es va interessar des dels seus inicis per la història local, i de seguida, per la llengua i la cultura del país, cosa que el va dur a emprar el català com a vehicle de la seua expressió literària, tot i que hagué d’alternar-lo, sobretot pels anys 40 i 50, amb el castellà per tal de veure publicada la seua producció.

Com una gran part de la generació valenciana dels 50 -Jaume Brú i Vidal, Carmelina Sánchez Cutillas, Rafael Villar, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés - i d’altres poetes anteriors com Xavier Casp, Joan Valls o Matilde Llòria van iniciar l’activitat lírica dins unes condicions de vida cultural ben difícils dins un aspre redreçament a causa de la dictadura franquista. D’aquí l’enorme importància que van tenir editorials com Torre o Sicània, d’un costat, i d’altre, la creació poètica d’un Joan Fuster amb dues tendències antagòniques: l’una, d’ordre clàssic i amb un to líric i dicció continguda, i l’altra, de clara filiació surrealista, més lliure formalment i amb presència de la ironia com a figura retòrica més destacada.

Semblen força interessants les reflexions que fa l’editor, S. Ortells, dins la seua introducció a Poemes inèdits sobre la poesia de J. Fuster, sobretot quan parla del recel del mateix Fuster envers la seua poesia. Recel que ja ens mostrava el poeta quan la generació posterior a la seua li demanava insistentment per quina raó va deixar de publicar més poemaris a partir de mitjan dels 50, car ens costava de digerir aquell escepticisme, quan no indiferència, quan ens conceptuava amb allò de "ballarines poèticouniversitàries" amb què va expressar-se en un escrit adreçat a Lluís Aracil. Amb tot, ni Raimon ni jo mateix ens podem oblidar de les benèvoles paraules amb què ens va obsequiar dins els nostres primers llibres i cançons.

Així mateix, Joan Fuster no va deixar mai d’encoratjar-nos, més enllà de la poesia, a cercar els diversos camins de la cultura i del pensament i a reflexionar a tota hora per les senyes d’identitat dels valencians. Finalment caldrà assenyalar que Poemes inèdits inclou unes 23 composicions líriques de Fuster en la línia dels primers reculls -Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954)-, així com "altres poemes", ben curiosos per al context social i cultural de l’escriptor suecà. En definitiva, la lírica de Fuster, una vocació ben explícita als inicis i mig amagada posteriorment pel mateix escriptor, i sempre a tenir ben present dins el calaix de sastre fusterià.

Compartir el artículo

stats