Vaig descobrir Michel Houellebecq per la mateixa època en què vaig llegir per primera volta Emmanuel Carrère. Després he estat molt més fidel al segon que al primer. Carrère és un clàssic, busca la qualitat de pàgina, una escriptura fluïdificada que només siga una forma superior de conversa interessant. Fins i tot quan es desboca el sexe: avançada la tertúlia cal llançar un bon pessic de pebre.
Carrère és neoclàssic i Houellebecq un descabellat (amb l'escriptura plena de «conys sucosos»), un romàntic, «simplificant molt com, per altra banda, només es pot parlar d'aquestes coses», diu un dels personatges de Serotonina, l'última novel·la de Houellebecq, en referir-se al combat, en la Transició espanyola, entre rojos naturistes plens de sentiment de germanor i cínics competitius addictes al porno dur i el mercat lliure. Ja se sap qui va guanyar i com d'inevitable era el resultat.
Crec que Michel Houellebecq és un poc víctima dels seus tremendismes i gestos afterpunk, del cultiu conscient de la incorrecció política, sempre tan necessària, i del horror provocat en el cor de certes feministes, espantades per les experiències de l'escriptor en l'àmbit del sexe mercenari, el que fa més difícil subratllar, com hauríem de fer, el seu talent de cronista i cronista només se pot ser de l'actualitat. En Submissió parla de la vitalitat i l'impuls missioner de l'Islam a França. A Serotonina dels llauradors i ramaders francesos condemnats a l'extinció després d'haver tecnificat i motoritzat les seues explotacions i d'haver-los afegit tota mena de llacets ecològics. Les armilles grogues i la seua violència perfectament explicable més enllà de que siga justa o oportuna. Anecdòtic? En absolut: part substancial del relat, el ramader que es juga la vida és Aymeric, fill de la més rància aristocràcia francesa (porta el nom de l'autor del Codex Calixtinus) i l'únic amic de veres del compungit protagonista.
En les dues obres parla i exemplifica la decadència d'Occident, capital Brussel·les, «el lloc on m'ha resultat més palpable l'odi entre grups socials de manera que en cap altra banda m'he sentit més a prop de la guerra civil». Cite, en tots els casos, de memòria.
Les dues novel·les que li he llegit m'han produït la mateixa sensació de cosa atractiva i fragmentada, com necessitada de més cocció, potser parlar del que parla l'autor només es pot fer a la manera romàntica, a glopades, en onades magmàtiques, arrossegat per marees vives. Això no passa a Submissió, però sí a Serotonina, el que vol dir que canvia de to, registre i tècnica narrativa, embolicant les frases curtes en períodes llarguíssims, a la manera espanyola, barrejades amb conjectures, prosa tècnica i tota mena de digressions que de vegades fa de la lectura un exercici de senderisme de dificultat alta. Això només pot fer-ho un autor de talent, a qualsevol altre li explotaria el llibre en les mans.
El Nobel Le Clézio va fugir de Houellebecq en llegir Plataforma -massa putes per al seu gust- però en saber que Serotonina parlava de la felicitat , mostrà a l'instant el seu interès per llegir-la.
La primera cosa que vaig llegir de Houellebecq fou la biografia Lovecraft on ens conta vida i misèries de Howard Philips Lovecraft pare del molt entretingut terror còsmic. El llibret, en francès i em sembla que de la col·lecció Le Livre de Poche, era quasi escolar de tant transparent, mostrava l'olfacte estètic de l'autor, sobre tot en referir-se a l'arquitectura, i tenia una prosa diàfana tot i descobrir, o precisament per això, que Lovecraft havia conegut la felicitat de l'amor en braços d'una jueva divorciada novaiorquesa, ell, tan antisemita, però es que l'home tenia mala peça al teler i sabia que acabaria els seus dies entre tietes fadrines i gatets sedosos: la divorciada estava fora del seu abast. I Nova York, més encara. El que desprecia mercar quiere.
Houellebecq malparla de quasi totes les ciutats, races i nacions del món. És un mestre del subgènere com ho és Pío Baroja. Trobe que Serotonina perd molt de gas quan deixa de banda el seu amplíssim catàleg de coses repulsives («Holanda no és un país, a tot estirar una empresa». «Per a una japonesa fer-ho amb un estranger es com fer-ho amb un gos»). I en perd més quan abandona, quasi del tot, el seu humor corrosiu, un poc agrari, fet de sornegueria i reticència.
La felicitat! Quants patiments perseguint-la! I tanmateix aquí està, al tombar la cantonada, a l'aguait, com la sort grossa de Nadal o el càncer letal. És més fiable l'alegria, en la meua opinió, però només és tracta d'una opinió.
