Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El món com a franquícia

El món com a franquícia

Si fan l'experiment de caminar al llarg de l'eix que va de l'estació del Nord a la plaça de la Mare de Déu de València veuran que a una mà i l'altra del carrer només hi ha establiments franquiciats: de tapes, de paelles, de cristalls fins i sabons ecològics; cafeteries encadenades o emporis de la trash food. Franquícies. Són les úniques que poden pagar uns preus de lloguer còsmics. Ni tan sols l'«excepció cultural» ha permès salvar alguns establiments que ostentaven «signes d'identitat». En efecte, la cultura és una excepció.

Cert que encara sobreviuen alguns establiments tradicionals, però els seus aparadors tenen les tonalitats lívides de l'agonitzant o la mandíbula erta de la resistència desesperada. Com la carreta de pioners rodejada de guerrers apatxes.

El món com a franquícia es inseparable del supermercat com a regne de la constància en la variabilitat i de la televisió com a productora de realities intercanviables. I de col·loquis de gallines escarotades que no diferencien entre un debat polític i una violació en quadrilla.

Tant si tracten de triar parella o de no ser expulsats d'una illa com si fan punt de calça o mandonguilles d'abadejo, els concursants dels realities s'ajusten a un guió èpic que pot resumir-se amb un sol mandat: mata o et mataran. Després diguem que els combats de boxa o les corregudes de bous són brutals...

Però les persones sovint ens mostrem de maneres feliçment incompatibles amb la «recerca del màxim benefici particular» d'Adam Smith i la seua colla de sequaços.

Fa molts anys que Michel Houellebecq va publicar uns assajos curts amb el títol d' El món com a supermercat. El supermercat no pot ocultar que ven sempre el mateix, però ho dissimula canviant de lloc els productes de manera que en visitar-lo desprès d'una llarga absència, no trobes res o trobes tresors d'Alí Bavà per cantonades sorprenents. Qui ha dit que no hi ha emoció al súper? Al súper també hi ha productes que cauen en un pou insondable, desaparicions regides pel principi de la moneda mala que desplaça a la bona, el succedani al producte de qualitat i la còpia a l'original.

A tot això sovint li diuen progrés.

Fa uns dies assistirem a una confrontació, amb més de reality que d' informatiu, entre el marit d'Ana Pastor, el de La Sexta, i el chuleta de Pablo Iglesias. Es tallaven el dir, amuntegaven les raons, s'exculpaven i acusaven i en definitiva feien de tot i en directe: de tot tret d'un debat tranquil perquè cadascú done les seues raons. Tot per l'espectacle! L' assumpte era greu: una policia «patriòtica» que fabricava proves falses per a incriminar a Podemos en un finançament il·legal propiciat per Iran. No veig jo -ni ho ha vist la magistratura- als fòssils de la revolució islàmica anant a mitges amb una colla de jove professors madrilenys suaument marxistes, la policia «patriòtica» hauria de fabricar guions més versemblants.

En matèria de guions destarifats els valencians hem tornat a demostrar que no tenim rival en el camp de l' astracanada: el «yonqui del dinero» havia lliurat uns papers comprometedors que un imam sirià havia trobat en un fals sostre d'un edifici que va ser d' Eduardo Zaplana. Xe, tu, ni Harpo Marx associat amb Peris Celda.

Passa també al món de l'art i del negoci urbanístic (que intenta lliurar-se de la bellesa i quedar-se amb l'horror, però no acaba d'aconseguir-ho). He vist a responsables polítics lamentar que la ciutat de València no té skyline, es a dir un conjunt de gratacels que facen de la ciutat una cosa equivalent a Bangkok o Chicago. Arquitectura de franquícia.

A la sensació de la temporada li diuen Rosalia, una bella catalana que canta i balla meravellosament. Però quan em fixe en la coreografia, que podria ser de Beyoncé, trobe una cosa que rebutge institintivament. On he vist jo això, els moviments maquinals i rotunds, com d'estar arponant a Moby Dick o donant-li cops de puny a un ninja assassí? Diuen que la seua corògrafa, Charm La Donna, ho va ser també de Madonna i el mínim que puc dir és que es nota.

A una vida de franquícia, una política franquiciada. És el que intenta Steve Bannon, aquell assessor de Donald Trump que vol reunir en el mateix cabàs la variada fruita verinosa que ha germinat de la por al futur d'Europa: Orban d'Hongria, Salvini d'Itàlia, Abascal d'Espanya (i olé!) l'UKIP i els Finesos Autèntics, com si els finesos pogueren ser autèntics i no uns pastors de rens reconvertits pel cristianisme i la tecnologia. La bona notícia és que uns esperits tan idiosincràtics, tan convençuts de tenir el melic mes rodó que el del veí, no tardaran en acabar a galtades.

Res de nou: la policia tsarista ja fabricava fake news: Els protocols dels savis de Sió. O aquell atac de les hordes de Sadam Husein contra les incubadores d'una maternitat de Kuwait que fabricà una firma de publicitat i relacions públiques nordamericana. Realitats paral·leles.

L' originalitat és allò que els babaus confonen amb la cosa genuïna -us recomane Esta bruma insensata de Vila-Matas- però com la cosa, genuïna o no, fa vida alienada del seu productor i fins i tot del seu comprador, anem tots amb l'ànima perduda. Recuperar-la ens costarà una mica més que trobar unes teules o unes rajoles per a la caseta.

Compartir el artículo

stats