Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El virus del Western

Acaba d'arribar als cinemes The Sisters Brothers, un western. L'aniré a veure tan prompte com podré. Per raons difícils de comprendre, el western -les pel·lícules de l'oest- no disposa de grans defensors. Entre els «experts» del cinema, en primer lloc. No sé si el públic respondrà en taquilla, vés a saber. A mi, sempre m'ha fet gràcia el gènere -si d'un gènere es tracta. De menut i després de jove, en vaig gaudir en bones sessions als cines La Bombilla i La Avenida de Meliana, dissortadament desapareguts -com tantes coses importants. En acabant, el western es va refugiar en la televisió generalista perquè eren pel·lícules barates d'adquirir dins dels lots de les majors americanes que controlen la distribució audiovisual. De fet, hi hagué una època en què alguns operadors -com el desaparegut Canal 9, que programava els westerns doblats al castellà com si fóra l'idioma comú de «vaquers i indis»- els tenien vesprada setmanal dedicada. Finalment, el western ha esdevingut producte de col·leccionista en format DVD. Jo mateix en tinc el meu cànon en una lleixa d'honor.

Ángel Fernández Santos va dedicar al western un assaig memorable -Más allá del oeste- que jo, en homenatge al savi, vaig parafrasejar en el títol de Més enllà de San Francisco, un llibre de viatges on the road entre Califòrnia i Nevada, paisatge de les pel·lícules de l'oest de John Ford. El western, hi insistisc, no té bona premsa ara per ara. Però sense aquest génere cinematogràfic no s'entén una part -tan ambivalent com vulguen- de la història dels Estats Units i els seus valors fundacionals. El de la violència, el primer, això és ben sabut. Però també l'individualisme radical dels americans, la seua mobilitat geogràfica i la recerca permanent de segones oportunitats, entre altres. Jo, a aquestes altures, mire de no ser moralista, sobretot de no ser un moralista retrospectiu en els meus judicis i gustos. De fet, si aplicàrem la mirada moralista a tota la indústria cultural, aviats anàvem. Parle del western, però podia referir-me al country, al blues, el gospel o el jazz, per circunscriure'm als EUA. De fet, mirats amb ulls d'avui, cap santoral aguantaria la mirada moral de l'observador modern. Tampoc el western, com és natural.

Siga com vulga, no conec cap altra manera de passar un virus -com el que ha envaït el meu cos durant una setmana llarga!- que una dosi de westerns en vena -com més decensisats i crepusculars millor. John Wayne, l'ídol dels somnis trencats, i James Stewart, que representa la civilització urbana en El hombre que mató a Liberty Valance, han estat una vegada més companys lleials de convalescència. Entre les armes i la llei formal, l'analfabetisme i la informació del periodisme naixent, entre la dignitat del perdedor i la necessitat de la política, El hombre que mató a Liberty Valance ens alliçona, d'afegit, sobre el poder de la memòria i la dificultat de la tria biogràfica. Bé que ho sé: la nostàlgia és sempre compensatòria. Però, amb uns graus de febre i estirat al sofà, sóc incapaç de renunciar a la melancolia i la consegüent recuperació de la infància que comporta el western. Al capdavall, western i infància dibuixen, almenys en el meu cas, un circuït que es realimenta de tant en tant gràcies a un virus inesperat, que, en el fons, sempre és benvingut.

Compartir el artículo

stats