La sociòloga i economista Saskia Sassen -nord-americana nascuda als Països Baixos i criada a Buenos Aires- parla de global cities per a referir-se a aquelles ciutats especialitzades en «funcions globals» -financeres i econòmiques, però també culturals i, en menor mesura, polítiques. Amb treballadors especialitzats en aquests sectors de l’economia productiva i no-productiva i connexions excel·lents -terrestres, aèries i digitals. Unes ciutats amb una dinàmica personalíssima, descontextualitzada sovint del propi entorn geogràfic, econòmic, polític i sociocultural. Londres, San Francisco o Nova York en són exemples en molts aspectes. Londres, de fet, està millor connectada amb Frankfurt, París i Nova York que amb una gran part del Regne Unit.
Com tot a la vida, el canvi de metròpoli -textualment, «ciutat mare»- a «ciutat global» genera oportunitats competitives però també debilitats: punts forts i uns altres dèbils en la seu morfologia física i la vida urbana corresponent. Entre les primeres, la concentració d’intel·ligència i coneixement i la creació consegüent del que Richard Florida anomena «entorns creatius» i el desenvolupament de les darreres tendències de les indústries culturals -que ara els liberals, fugint de les reminiscències de l’Escola de Frankfurt, anomenen precisament «indústries creatives». Entre les segones, la gentrificació, l’encariment de l’habitatge, l’expulsió d’una gran part de la població tradicional o la destrucció dels teixits productius, comercials i socioculturals preexistents. El multiprocés, en els casos d’èxit, que no ho són tots, és un exemple extrem de la «destrucció creativa» de què parlava el ja clàssic Joseph Alois Schumpeter.
Un exercici interessant per determinar si una gran agrupació urbana entra, o no, en la categoria de global city és analitzar, d’una banda, les connexions aèries i els tipus de vols entre les mateixes ciutats d’aquesta xarxa d’èlit, i, de l’altra, entre elles i els seus satèl·lits d'influència inevitable. Londres, per continuar amb l'exemple, permet volar cada dia i a diferents hores a tot el món conegut i a preus raonables, sense recórrer necessàriament a les companyies de low cost. Les grans inversions en infraestructures de la capital britànica -incloses les universitàries o les museístiques- també es fan majoritàriament d’acord amb interessos globals: culturals i econòmics, per descomptat, que són -ai!- les dues cares d’un mateix fenomen.
Finalment, en aquestes ciutats de què parlem, tothom esdevé estranger -aquesta n’és una conseqüència ambivalent. D’una banda, pel poder d’imant que exerceix la ciutat sobre sectors inquiets i més o menys avantguardistes del món sencer. Però, de l’altra, perquè la pròpia metamorfosi urbana provoca que els nadius esdevinguen autèntics forasters en casa, obligats a sobreviure enmig dels nous codis culturals globals, desnortats davant de la desfeta del paisatge icònic que els aportava una seguretat no solament sentimental. Com l’emigrant involuntari, l’indígena del terreny només pot tornar al seu origen per mitjà de les aigües tèrboles de la nostàlgia, precisament perquè la seua llar ha deixat d’existir en bona part. Immergits en la crisi de creixement gramscià que implica la ciutadania “global”, en aquest context líquid i sense jerarquies respectades, naixen els monstres que de l'embolic en volen traure profit. El Brèxit, desitjat pel enyoradissos d’una tradició que s’esmny per les pròpies aigüeres, és, ara per ara, el major de tots. Una aposta política involucionista que qüestiona, precisament, el concepte de «global city» a què es referia Saskia Sassen.
