Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Periodisme proletari

Emili Piera (Sueca, 1954) és un periodista proletari. O, com deia el clàssic, un escriptor que escriu cada dia. Ha fet ràdio, redacció i guionatge televisiu i també premsa de paper en tots els gèneres i formats. Des del reportatge i la crònica a la més punyent o poètica columna d'opinió, segons el dia. Sovint a prop d'això que en diuen el «periodisme literari», sempre a l'aguait de no posar-se per davant de la notícia com els gonzos que toquen d'oïda els manaments d'Hunter S. Thompson. Per si era poc, s'ha aventurat amb llibres de gran format com La nostra cuina (2002), un menú per a papil·les gustatives educades a foc lent. En el terreny de la ficció canònica, ha destacat, entre altres, amb L'any de la invasió (1987), El punyal d'Abraham (1998) i Una mort al Palau (en col·laboració amb Tonino Guitián) (1999). Paral·lelament, ha manufacturat textos com El cas de l'Albufera: zones humides valencianes (1988) i L'aigua de tots (2005) en què va desplegar una sensibilitat medioambiental sobre la qual ha edificat la seua barricada de defensa de la vida, que és una manera de dir del territori.

Al meu parer, la prosa d'Emili Piera troba la plenitud en l'assagisme literari del Dietari de guerra (2004), un llibre que hauria merescut més atenció per banda del públic -l'únic factor de la cadena de valor editorial en què l'autor no pinta fava. També en l'assaig «Humor i qüestió nacional (si això és possible)», inclòs dins del llibre col·lectiu Nosaltres, exvalencians (2005), un crit vigent sobre la reivindicació dels orígens il·lustrats del valencianisme (si això és possible). Amb El camí de les estrelles, Piera se'ns mostra com un gran cronista de l'aventura viatgera, amb perdó per la redundància. Amb l'excusa d'un desplaçament en bicicleta pel Camí de Sant Jaume, en rememora un altre d'anys arrere i reflexiona sobre els viatges escrits, interiors o pendents de tots aquells que no creguem la màxima de Blaise Pascal segons la qual tot el que ens passa és que no sabem estar-nos quiets en una habitació.

Jubilat oficial, que és l'estadi en què s'assoleix la llibertat d'expressió, Piera ha recollit la seua vida professional en Oficio de lance, unes particulars memòries que abasten 40 anys de dedicació al periodisme. Llegides sota l'ombra protectora de la meua morera, he quedat gratament conformat per la reivindicació festívola del periodisme proletari com una forma de vida. Com una forma -fins i tot bona!- també de passar casa i de elogiar aquesta pràctica cultural com l'única manera pacífica de combatre la foscor, la concentració de la propietat de les empreses de comunicació i la metamorfosi dels antics proletaris del periodisme en media workers: la tribu «professional» que els ha substituït en els diaris, ràdios i televisions. Una tribu que, segons Ryszard Kapuscinki, «poden ser avui presentadors de televisió, demà portaveus del govern, despús-demà corredors de Borsa i al cap de dos dies convertir-se en directors d'una fàbrica o d'una multinacional petroliera».

De les meues reticències a certes opinions d'Emili Piera no us en parle avui perquè el respecte a la discreància és l'espai mental compartit on recolza la nostra indissimulada amistat -un «valor», el de l'amistat, com el del periodisme proletari, també «de lance». Gràcies, germà exvalencià, i que siga per molts anys.

Compartir el artículo

stats