Per al meu gust, el Café Central és el més elegant de la ruta de cafès diguem-ne tradicionals de la ciutat de Viena. També el de major reclam per als passavolants com un servidor, etern turista vocacional. Inaugurat el 1860, per les seues taules hi van passar des de Sigmund Freud a Lenin, Stalin i Trosky, Tito i Hitler, com també músics, artistes i escriptors com Stefan Zweig o Thomas Bernhard.
Durant una setmana, hi he passat estones confortables. L'oferta gastronòmica raonable i un servei amable i professional ajuden a repetir l'experiència. L'atzar va voler que hi entrara per primera vegada el 30 de setembre passat, al cor mateix del Roix ha-Xanà, la festivitat que marca l'any nou jueu, una celebració que enguany s'iniciava la vigília del 29 de setembre i que es va allargar fins a l'1 d'octubre. Al carrer, plovia de manera insistent i l'estada al Cafè Central em va proporcionar un càlid aixopluc. Com que les casualitats no arriben mai soles i vés a saber si ho són, el viatger portava en la motxilla L'esperit del temps, el darrer llibre de Martí Domínguez. Inmergit en una atmosfera tan amable, vaig començar a llegir despreocupadament, sense presses, cafè en mà -curt, intens, aromàtic- sense cap altra pretensió que passar l'estona mentre minvava l'aiguat. Però, a les quatre pàgines, vaig quedar atrapat en la teranyina literària teixida per Martí Domínguez amb una documentació exhaustiva i una contenció d'estil envejable. Hauria repetit de cafè i hauria continuat sense pausa llegint L'esperit del temps capítol rere capítol, però les obligacions del turista són peremptòries.
Vaig acabar L'esperit del temps a l'hotel d'una manera enfebrada, quasi una nit en vetla, aborronat per la bellesa literària i les associacions mentals que el contingut del llibre em provocava. Una lectura de regust agre servit en prosa diàfana. Un còctel explosiu per al lector que no em deixava apartar els ulls del paper imprès. Ben mirat, no deu haver estat fàcil d'escriure aquest llibre que repassa una història tràgica, inhumana, dura i eixuta des de la primera ratlla -quan un científic austríac presoner dels russos confessa la seua militància en les files nazis i l'expansionisme ari. Una confessió que, a poc a poc, et submergeix en unes autojustificacions del supremacisme biologista per banda del científic que et fan vindre un ois no només metafòric. L'acceptació cega del nazisme deixa el personatge i, de fet, les elits acadèmiques adaptades al règim nacionalsocialista, com els col·laboradors necessaris d'una indústria de la mort que ha marcat la història de la humanitat. Unes elits desproveïdes de valoracions morals que tancaven els ulls davant les connivències que van fer possible aquella metàstasi col·lectiva que va ser el nazime.
Ara, a casa, m'assabente que la festa de l'any nou jueu obri un parèntesi de meditació en què les famílies jueves s'imposen la revisió de l'any acabat i fan promeses de regeneració i esperança. Un període que arriba a la seua fi amb la celebració del Yom Kippur, el capvespre del 8 d'octubre. Fóra bo, vist el nou esperit del temps que s'escampa per mig món, que ens afegírem als preceptes de la celebració jueva. Ben mirat, la lectura del llibre de Martí Domínguez convoca a aquest ritual de redempció potser impossible.
