Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

A la piazza de pasquino

A la piazza de pasquino

A la piazza de pasquino

Al cap de dalt de l'elegant Piazza Navona, a Roma, construïda al segle I sobre l'Stadium de Domicià, hi ha una placeta batejada amb el nom de Pasquino. És un modest lloc de pas per als qui treballen per la zona o els turistes desfaenats que escodrinyen els melancòlics carrerons de la capital romana més enllà de les icones marcades a les guies.

En la petita Piazza di Pasquino, entre aparcament de motorinos i terrassa de velles trattories i modernes vinoteques, el viatger curiós hi trobarà vora el mur un petit bust antic i erosionat -com n'hi ha tants escamptats per Roma- que, si no va sobre avís i ull viu, potser no li cridarà una atenció especial. Certament, no és un bust especialment bell ni notori per cap aspecte físic o artístic, més aviat tot el contrari.

Això no obstant, Pasquino és la més coneguda de les anomenades «estàtues parlants» escampades pels racons més suggeridors de la capital italiana, i entre les quals destaquen també Marforio, Il Facchino, Madama Lucrezia i l'Abate Luigi. Es tracta d'unes estàtues on, des de fa anys i segles, els romans d'esperit més crític respecte dels afers públics, hi pengen les seues crítiques, reivindicacions, burles i invectives contra la corrupció i els abusos de poder de les autoritats civils, polítiques i ben sovint també esclesiàstiques de Roma, Itàlia i la factoria catòlica. De fet, segons conta la llegenda urbana més estesa, el bust de Pasquino es va convertir en recorrent lloc de visita clandestina quan els romans descontents amb les decisions polítiques del nostre Papa Alexandre VI -el xativí Roderic de Borja- decidiren penjar cartellets crítics als peus d'algunes estàtues situades estratègicament per Roma i, molt especialment, de Pasquino. A poc a poc, el gust per la lliure expressió de les consciències despertes als peus d'aqueslles estàtues es va generalitzar entre els romans i ha servit fins ara mateix per satiritzar ministres, alcaldes, papes i cardenals d'una manera quasi institucionalitzada.

Hi solc anar des de fa anys, potser més de trenta, quan alguna ànima amiga que ara no recorde em va recomanar la Pizzeria Da Baffeto, a la Via del Governo Vecchio -un local de bancs correguts i conversa a crits assegurada-, que és a quatre passes de la Piazza de Pasquino. Des de llavors, cada vegada que visite Roma, pizza reglamentària a Da Baffeto a banda, passe a saludar l'amic Pasquino, sempre de guàrdia, nit i dia. Faça fred o calor, Pasquino, quiet, mutilat i desfigurat, aguanta estoicament que els coloms que han envaït la ciutat sobrevolen el seu bust i que, en un abús de confiança imperdonable, li defequen al cap. Però, la novetat, segons veig, és que ara, a més del veïnat descontent, també s'hi acosten turistes de totes les procedències, cultures i llengües, que, atrets per les pròpies urgències expressives, comuniquen a Pasquino les seues lliures opinions sobre fets ocorreguts als Estats Units, a Rússia i fins i tot a Catalunya i a València. Ben mirat, el centenari Pasquino, testimoni de l'adveniment de la societat digital, allà sempre alerta, veient com s'escampen pel món xips, cables i satèl·lits geoestacionaris, simbolitza, sense cridòries ni exaltacions retòriques, una llibertat d'expressió de pedra escolpida com la mare de totes les llibertats.

Más en Posdata

Compartir el artículo

stats