Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Ciutats parafrasejades

Estic a Nova York i aquests dies he pensat en Lorca i en el Nadal que el poeta va passar a la ciutat. Era l'any 1929, i en una carta als seus pares els conta que va assistir a la missa del gall a l'Església de Saint Paul. Va fugir d'una Espanya fosca i a Manhattan va trobar la simfonia de les aglomeracions i la geometria dels gratacels.

Sempre he pensat que Nova York és una ciutat per ser escrita més que per ser llegida. Més que respondre, pregunta. A diferència de les ciutats europees, on la nomenclatura dels carrers ens parla, el centre de Manhattan es referencia amb números, i aquest joc és la llibertat.

A finals dels anys vuitanta la banda irlandesa U2 publicava un dels seus èxits més aclamats, Where the streets have no name. Darrere d'aquest títol hi havia tota una declaració d'intencions: responia negant-se als judicis que fa una societat prenent com a referència el carrer on algú viu. Encara ara alguns periodistes quan entrevisten a Bono, el líder del grup, li pregunten per la gènesi d'aquesta composició, el cantant la situa a Belfast, on la religió i la procedència estaven fortament marcades pel nom del carrer que habitaves. Contra aquest determinisme, s'imagina una ciutat on els carrers no tenen nom. ¿Somni d'un ideal comú, el territori alliberat de qualsevol referencialitat, desprevingut del més mínim judici previ?

Steiner havia parlat de la llegibilitat de les ciutats, i ho diu clar: Europa està feta de cafès, i si dibuixem un mapa d'aquests cafès tindrem un indicador essencial de la idea d'Europa. La nomenclatura dels carrers és un instrument de poder. Fa uns anys l'aleshores alcaldessa de Madrid, Ana Botella, inaugurava la plaça Margaret Tatcher -curiosament la primera amb aquest nom fora del Regne Unit-, escollida, en els últims temps, pels militants de Vox. En un bon nombre de ciutats espanyoles encara podríem fer un recorregut per la toponímia franquista. Al capdavall, els noms dels carrers mai són conseqüència d'una tria innocent, sostenen el discurs dominant i són mapes de la memòria i del simbolisme a partir dels quals es fonamenta una societat.

Hi ha ciutats literals i ciutats parafrasejades; ciutats que expressen més que suggereixen, i el que a mi m'agrada d'aquesta ciutat és això, que ací res és evident i que deixa espai a l'evocació, com passa amb la poesia, i com ens va ensenyar Lorca a Poeta en Nueva York.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats