El periodista Albert Soler passà per València a fer bolos: presentar la doble edició -català i castellà - del seu llibre Estàvem cansats de viure bé, un llibre que li ha proporcionat a l'autor una modesta i merescuda celebritat. Què o qui és el tal Soler? Un libel·lista de quan el libel estava considerat una forma d'art (menor, si voleu).
El llibre és un recull d'articles amb la vista -una vista d'àguila per a detectar a les seues víctimes- projectada sobre tota l'extensió del Procés, que ni es gran ni menuda perquè essencialment és immòbil, més encara, enyoradissa, malgrat les apel·lacions a conquerir el futur i proclamar que no està escrit (conforme, però fóra convenient tenir-ne alguna idea, un dibuix).
No és un recull qualsevol. La majoria dels títols del gènere es limiten a donar-te multiplicada la ració habitual d'açò o d'allò. L'antologia de Soler guanya amb la perspectiva: perquè podem seguir unes línies argumentals, una biologia. I ens fem, mentre, un fart de riure.
Una antologia que el consagra com un astut sainetista, o guionista de serial bufo, que transforma als dirigents principals -i algun de secundari- del sobiranisme -vivales, en diu- en personatges d'una astracanada perpètua.
La peculiaritat comuna
Per descomptat que qualsevol sindicat o gremi poderós es mereix l'assot amb el que Soler castiga als primers espases del sobiranisme, tot i que Puigdemont, com a torero, tindria poc futur: va fer cames en eixir el primer bou de la correguda.
La pregunta és per què l'independentisme no rep la seua ració d'assot i per què persones en principi intel·ligents i fins i tot cultes, accepten dogmes i distorsions dels que encara no han fet res de profit, però proclamen un esdevenidor en forma de prometença enganxosa, a caramull d'almívar
El govern, el poder judicial, els dignataris de l'Església (la de tota la vida) i tutti quanti ja tenen els seus correctius, la seua ració de dibuixants, caricaturistes i satírics. Només el Procés té la curiosa qualitat de provocar el mal humor, la rigidesa d'esquena i les declaracions solemnes dels patriotes d'un costat i de l'altre. No és una cosa que es permeta Albert Soler: ell segueix de prop als seus personatges dels quals un pensaria que són colossals estadistes si la seua font d'informació és TV3.
Els presumptes estadistes són rebaixats per Soler a la condició de domingueros de camal curt, nàutiques i camisa arromangada. Ho comprovaran en seguir les caricatures d'Elsa Artadi, de Puigdemont, de la Paluzié o de Pilar Rahola: «Diu que porta 300 anys sense que li deixen parlar català i nosaltres ens conformaríem en que deixés de parlar tres minuts». En efecte, la Rahola és de les que troben el silenci una cosa massa castellana.
De l'oasi al «Freedom for Catalonia»
Molts comentaris -punyents, divertits, encertats- d'Albert Soler no s'estalvien els epítets del carrer (capullo, imbècil, idiota) ni la franquesa popular -»N'estem fins a la punta de la fava»-, però la mateixa temeritat de l'autor, la seua desimboltura, fermament catalana però no molt freqüent («Segurament tinc cara de boig. El que no saben és que ho sóc») fa pensar en una voluntat de sanejament més que en una venjança per ferides privades. Periodisme: amb tanta beata ja no n'estem acostumats.
No sóc l'únic inclinat a donar-li crèdit: molt abans de les estelades ja n'hi havia un oasi català on es vivia francament bé, sempre que no arriscares idees pròpies front «a la gegantina distribuïdora de d'actius que compra lleialtats i castiga discrepàncies» (Carles Castro).
L'oasi català estava al dia de totes les trapelleries del malfactor Jordi Pujol, però callava com una puta perquè hi havia guanys importants. Només desafinava una revista -El triangle- i Diari de Girona -de Prensa Ibérica, sí- on treballa Soler i on jo he tingut el plaer de col·laborar molts anys.
Però com diu el títol del llibre de tot ens cansem els humans, fins i tot de la felicitat, i viure un anhel de lluita i martiri, de passió i sacrifici encara té un atractiu considerable, sobre tot si no perds un jornal i fas barricades, però només mentre s'escalfa el sopar.
L'avantatge de Soler és que no cal coincidir amb ell: molt més important és riure en la seua companyia en mostrar-nos a les celebritats polítiques catalanes amb el cul a l'aire.
Algun dia en els departaments de psicologia social s'estudiarà el cas de Catalunya, que manava molt, tenia influència en Espanya, li omplien les vidrioles i actuava com un autèntic país -com un estat no declarat- i tanmateix s'ho jugà tot a una carta amb el sentiment d'estar del costat de la raó i la història, en la nòmina de Gandhi o Mandela, amb el lliri a la mà d'un boy scout, tot oferint una esperança insurreccional petita i prêt a porter als variadíssims orfes de la Revolució amb tantes ganes com Marco de trobar a sa mare.
Cansats de viure bé.
