En èpoques de dictadura els poetes han sabut que la metàfora és l'instrument més poderós per burlar la censura dels governs. Als Estats Units, des de Kennedy fins a Obama, els presidents americans han tingut clar que un bon discurs polític ha de contenir tanta dosi d'humor com de poesia. Hi ha dues efemèrides importants en l'afer de la poesia de la política: Kennedy va convidar a Robert Frost a llegir un poema durant la seua presa de possessió i, trenta anys després, Bill Clinton li ho demanaria a Maya Angelou, una de les poetes més populars del país i alhora icona dels drets civils.
La majoria dels presidents americans han sigut conscients que la paraula poètica és més eficient que qualsevol discurs retòric per transmetre esperança a les nacions. Qui millor ho sabia era Kennedy, i després d'ell però amb menys encerts, Clinton i Obama, en aquest ordre. Sorprèn la tradició poètica dels polítics americans: Adams i Lincoln havien escrit poemes, Roosvelt era un lector voraç del gènere, Jimmy Carter ha publicat llibres de versos i Obama havia escrit algun poema per a revistes durant l'època estudiantil.
A casa nostra, si alguns polítics llegiren més poesia les coses anirien menys malament. Fa dies vaig llegir un desafortunat tuit de Mònica Oltra en el que feia una declaració distorsionada i ofensiva de la figura de Rosa Parks; un tuit que, fins i tot des d'un punt de vista estilístic, ben bé hauria pogut signar Donald Trump. Dies després, arran de la mort de l'escriptora Isabel-Clara Simó, el conseller Marzà anunciava la decisió d'atorgar-li a l'autora alcoiana l'Alta Distinció de la Generalitat «a títol pòstum». I vaig pensar en un bonic gest de «justícia poètica» que va tindre lloc poc abans que acabara l'any: la il·lusió que li va fer a Francisco Brines quan Ximo Puig, acompanyat per Enric Morera i Carmen Amoraga, es desplaçaven fins a Oliva a la casa del poeta per entregar-li personalment aquest guardó; un reconeixement que ell va rebre amb agraïment i, sobretot, amb vida, que és com s'han de fer les coses.
El benestar d'una societat es mesura, en gran part, per la defensa de la necessitat de tot allò que no dóna rendibilitat a curt termini, i la literatura no ha de retre comptes a ningú. Quan els polítics tracten els seus autors com una qüestió d'estat guanyem tots. I sobretot, ja no es fan necessaris els títols pòstums, que m'imagine que per a un polític deu ser com haver suspès algunes assignatures durant el curs i tenir l'oportunitat d'anar a setembre, que es deia quan estudiàvem.
