Les societats avançades destaquen pel civisme i la bona educació. Els guarismes econòmics i els índexs borsaris són importants per al creixement, però l'objectiu, al remat, és la felicitat i el benestar dels ciutadans. Que no tot és guanyar diners. Menys encara que uns pocs en guanyen molts, situació que a voltes confonem amb progrés. A sovint ho perdem de vista. Per a què volem un PIB sòlid si a la gent no li brillen els ulls, si ningú somriu?
La civilitat és un indicador definitori d'una societat de la qual poder sentir-se orgullós. No és el cas de la nostra, per descomptat, on, a més, a penes alguna gent major dóna valor a la bona educació. Açò deixa al descobert una evidència alarmant: estem amerats de la mateixa lànguida decadència que, a nivell global, vénen a confirmar la crisi climàtica, la destrucció del planeta i la incapacitat humana per a frenar-les.
Al cap i a la fi l'educació naix de l'empatia i la generositat, en contrast amb l'incivisme, cosí germà de l'egoisme. Tirar cadascú per ad ell, sense concessions, és allò previsible i és, alhora, causa i conseqüència de la societat neocapitalista en què vivim immersos. Esta actitud, cada volta més, es detecta fins i tot en els comportaments més íntims. Així d'enfeltrits tenim els valors de la competitivitat en què ens ha instal·lat eixa globalització que, amb el pretext d'uns quants avantatges innegables, és l'escenari idoni per a disparar els comptes de resultats del mateix sindicat de rics que exhaurix el planeta sense mirament i alimenta l'individualisme atroç que garantix el seu domini.
Els més nimis detalls de la vida quotidiana confirmen el diagnòstic: et creues amb algú en un pati i el teu «bon dia» es queda sense resposta; li aguantes l'ascensor a un veí incapaç de regalar un «gràcies»; se't colen en qualsevol cua; t'invadixen l'espai pel carrer sense deixar anar un «disculpa»; se't posen davant en la bodega, mentres decidixes Moixent o Monòver, com si fores transparent. Etcètera. La llista seria tediosa. Ens agradaria pensar que tot açò és cosa de quatre tocacollons però sabem que en són legió, amb un pes estadístic de drama que ens arrossega a ser la societat mediocre, insolidària, maleducada i, si m'apureu, parafeixista, que som.
Amb el coronavirus és com amb la prima de risc. Durant mesos i anys buscàrem autoritats que ens explicaren què estava passant, que ens donaren llum i sobretot esperança. Entràrem cada matí a Internet a vore si la maleïda xifra devallava, a vore si per fi apuntava al final d'una crisi asfixiant que pareixia una lenta fi del món. La milloria de la incomprensible prima era l'anhel que ens permetria escapar de l'angoixa.
Com ara, que tampoc entenem res, que ens engolim escèptics els arguments tèrbols i a sovint contradictoris dels polítics i fins i tot dels especialistes -en els quals, en uns i altres, desitjaríem poder confiar-, que busquem periodistes sensats que ens donen perspectiva. Com ara, que, com amb la prima de risc, ens despertem cada matí esperant alguna bona notícia: un alentiment de les xifres de contagiats i morts, un avanç en la investigació, un medicament.
Llavors i ara esperem un miracle, per a què negar-ho; un corrent majoritari de trellat i solidaritat, un canvi substancial en la forma d'abordar la vida, una priorització dels valors humanístics, un retrocés de l'individualisme extrem, unflat per la histèria i el pànic que propaguen els irresponsables, que s'escampen com el gram.
Què podem esperar dels veïns de la incivilitat amb el virus de Wuhan rondant? Quina resposta pot donar una societat amb l'educació de la nostra a una emergència com esta? Com de ridículs se'ns vorà, saquejant supermercats, des de les trinxeres de Síria, Iemen, Somàlia o Sudan del Sud, des de Palestina o des dels camps de refugiats de Jordània, Bangladesh, Kenya, Etiòpia o el Pakistan? La prima de risc, el canvi climàtic o el coronavirus ens posen enfront de l'espill, com a individus i com a societat. I visualitzem el fracàs del món que hem construït.
