«Abans de Google, hi havia Paco Sellés», va escriure Marisa Bolta en aquest mateix diari tres dies després del dolorós traspàs del nostre amic. Marisa expressava un sentiment compartit entre els amics i companys que ens hem enriquit amb la saviesa de Paco. Certament, Paco era el rebost d'una memòria culta abans que les pantalles arraconaren erudits i humanistes. Un intent impossible en el seu cas perquè Paco embolcallava el seu ingent fons documental en un intel·ligent sentit de l'humor.
Ens vam conéixer el 1986 en la redacció de la revista El Temps. Paco no n'era només el corrector d'estil, sinó un autèntic «editor» en el sentit anglosaxó del concepte: «a person who corrects or changes pieces of text o films before they are printed or shown, or a person who is in charge of a newspaper or magazine». Gràcies a ell, centenars de periodistes i escriptors que hem passat per aquella «escola de periodisme» -l'expressió és seua- vam aprendre les beceroles de l'ofici: «subjecte, verb i predicat, notícia i context, entradeta i peu de foto, tot compta i en aquest ordre». I, en efecte, tot comptava a favor nostre perquè teníem darrere -en «l'bocador»- el mateix Paco, que tapava llacunes culturals, retallava repeticions i ens corregia els anacoluts. Quantes vanitats se n'haurien anat en orris sense l'editing il·lustrat de Paco! «Alguns anomenen estil les seues deficiències», solia dir Pere Calders de certes eminències pedantesques.
En paral·lel a l'esfera professional, vam convertir-nos en amics, i gràcies a la seua complicitat, vaig descobrir bona part de la literatura anglosaxona que tant el fascinava: des d'Henry James, Edith Wharton i el transcendentalisme d'Emerson (entre nosaltres, el Montaigne dels americans) a Jack Kerouac i la beat generation, tots els colors de la contracultura i dels nous periodismes: del Truman Capote d'A sang freda al periodisme gonzo d'Hunter S. Thompson. Sense oblidar, per descomptat, la tradició americano-jueva -d'Isaac Bashevis Singer a Philip Roth- ni el pragmatisme que Louis Menand va cartografiar en El club de los metafísicos. Un llibre que, quan li'l vaig recomanar, Paco ja havia llegit en anglès.
Paco no va acabar els estudis universitaris -«perquè s'hi avorria»- malgrat els insistents sermons de Vicent i meus. Però era una enciclopèdia oberta en què es barrejaven, sense jerarquia elitista, la cultura anomenada culta i la popular. Una enciclopèdia gràcies a la qual també vam aprendre a escoltar la Divina Maria Callas o Gustav Mahler sense renunciar al pop americà dels sixties o el jazz old style -que li encisava escoltar als clubs del Village novaiorquès. Gràcies a aquesta saviesa eclèctica, Paco era capaç de volar a Amsterdam a visitar la pintura flamenca del Rijksmuseum o dur-nos al Guggenheim de Bilbao a una mostra d'Andy Warhol i a Barcelona a escoltar Cassandra Wilson al Palau de la Música. Tot comptava, certament. També el riure infinit dels nostres viatges on the road.
Quasi l'endemà del funeral de Paco, el coronavirus ens va confinar a casa. El doble sentiment d'irrealitat ha esdevingut des de llavors pura nostàlgia metafísica, sense fons. Què no donaria per dir-li a Paco que finalment he llegit Ciutat oberta de Teju Cole, tot i saber que ell preferia el Here is New York d'E. B. White, «amic de Dorothy Parker, amb qui feia tertúlia a l'Algonquin». I ací, quan jo he d'acabar, ell començaria una classe, sense l'ajuda de Google, sobre l'escola del New Yorker...
