Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Les ciències són humanes

Les ciències, com sabien els grecs, només són un cas particular de les humanitats. Ciències i humanitats són com els caragols: hermafrodites. Però els millors resultats no es donen amb l'autofecundació sinó amb la fecundació mútua, creuada. Com els caragols

Les ciències són humanes

València té la sort de comptar amb una revista trimestral -Mètode-, que practica la divulgació de les ciències un parell de metres -només un parell- per damunt de les revistes de cal dentista. Vull dir que és més que Muy Interesante, però no tant com Nature.

I tot això i més (les edicions en castellà i anglès i la web) ha estat possible gràcies a un bon grapat de periodistes i homes de ciència molt competents dirigits per Martí Domínguez que és un autèntic exponent de l'èxit de la fecundació creuada perquè es periodista, biòleg i escriptor. I ara presenta Retrats de Ciència, una selecció d'entrevistes a homes (i dones) de ciència, una selecció un tant extrema perquè calia incloure en un volum de gruixa normal d'Alfons el Magnànim un mostrari del bo i millor que ha passat per la revista en vint anys.

Inserció laboral

Quan el treball es donava per suposat ningú no parlava d'inserció laboral tret dels casos de presidiaris redimits i toxicòmans rehabilitats. En Submissió l'escriptor Michel Houellebecq diu que en les humanitats franceses només s'hi dona la taxa d'ocupació que necessita el sistema (docent) per a reproduir-se. El govern japonès proposava, fa uns anys, suprimir algunes carreres de lletres, les de pitjor perspectiva laboral, a canvi de millorar el finançament universitari (i un cosa semblant diu l'informe «La Universidad española en cifras 2017/18»). Per si de cas, Donald Trump ja ha suprimit el Programa per a les Arts i les Humanitats que inclou més de 700 milions de dòlars per a museus, centres culturals i la radio i la televisió públiques de les quals el president Trump se'n fot. Per a que el glorifiquen ja té la Fox.

Les paraules de la tribu

Fa molts anys, quan encara no hi havia ni Universitat ni Departaments, el consell d'Ancians decidí, i no s'equivocava, que unes mateixes paraules serviren per a fer la guerra i segellar la pau; per a la poesia i el dret; per a l'enginyeria i la iniciació en els misteris d'Eleusis.

Encara quan Karl Marx estudiava a la Universitat qualsevol aprenent de jurista no era ningú si no era capaç de compondre un sonet dedicat a la seua novia. I de llegir a Horaci en llatí.

La nova interpenetració de ciències i lletres s'ha produït a causa de la falta de límits en allò immensament gran o immensament minúscul. Per culpa de la Cosmologia i de la Física de Partícules. Més enllà d'un cert moment, hi havia estrelles que esclataven abans de morir o que emetien ones de ràdio. O galàxies caníbals. I el bosó de Higgs ja tenia padrí i ànima (suposada) abans de confirmar-se la seua existència.

L'imaginari de la ciència s'ha omplert de forats negres i supercordes, de metàfores (i alguna metonímia) de manera que els homes (i dones) de ciència, com més intel·ligents, més han de recórrer a la lírica.

Passarel·la de saviesa i vanitat

Gràcies a les fotos de Retrats de ciència -moltes de les millors de Miguel Lorenzo- gaudim de la intel·ligència irònica del Nobel Sydney Brenner o del divertit antropòleg Robin Durban, de l'empeny rigorós de l'autora del concepte simbiogènesi, Lynn Margulis («els científics anglosaxons no llegeixen francès i menys encara, rus»), o de l'amplària de la curiositat del geògraf Jared Diamond, abans de llegir una sola línia de l'entrevista. També en tenim proves abundants de l'autoestima de Richard Dawkins, els cabells encesos per la llum dels benaurats i tanmateix missioner de l'ateisme a pesar de que l'absència de l'evidència no és evidència de l'absència.

I assistim a una reflexió melancòlica del paleontòleg Niles Eldridge: «aquesta gent de Harvard -Gould, Wilson, Lewontin-, de veritat, es donen massa importància». Son de l'àmplia nòmina dels evolucionistes sempre disposats a desmentir que l'elegant Stephen Jay Gould fora més que un divulgador o si l'evolució avança amb passes petites o a salts considerables.

També hi ha personatges de primera línia i trajectòria valenciana com l'historiador de la medicina López Piñero (tenim més metges il·lustres del que suposen els mateixos valencians) o el geògraf Vicenç M. Rosselló que, després d'estudiar com ningú la dinàmica dels litoral, s'estima més la muntanya: «el soroll de la mar em posa frenètic».

I, conforme avança el llibre, cada vegada veus més dones, com la Nobel de Química, la israeliana Ada Yonath, al ritme de destrucció de les barreres socials pensades per a classificar i anihilar. Com diu l'esmentat Robin Durban: «Ara sabem que la intel·ligència s'hereta de les mares i que el sistema límbic (l'emotiu) s'hereta dels pares».

I estan, és clar, Umberto Eco i el nostre pare Noam Chomsky.

Compartir el artículo

stats