A no ser que treballes voltat de telèfons, presses i converses caòtiques i inconnexes, a no ser que sigues un periodista de primera línia -molt més important que la segona o tercera, si parlem d'informació- hauries de beneir, en teoria, el confinament i les oportunitats que ofereix per a pensar, reconstruir, evocar. Per a escriure.
Sobre la papirofàgia
Escriure és una activitat claustral, de soledat a la recerca d'un profit, que pot ser la bellesa. O la transparència.
No he acabat d'entendre com els estancs i les botigues de licors seguien obertes i en canvi havien obligat a les llibreries a baixar la persiana. És el primer any, en molt anys, que no podré fer vida i jornal a la Fira del Llibre. El primer que no tindré oberta i a la meua disposició una llibreria de guàrdia -La Traca en el meu cas.
No poder anar a la llibreria és per a mi una privació tan intensa com trobar-me el quiosc de premsa tancat. El tràfic de paper no és una qüestió de suports físics, com diuen els comunicòlegs, sinó de concupiscència, d'amor físic i intercanvi de fluids amb un entorn real -més real que el tramvia- de lletres estampades.
Seria el moment del relat curt (la novel·la necessita excursions per a prendre apunts, passar-se un matí a la biblioteca, entrevistar a una iaia), però sobre tot de l'assaig breu, l'aforisme i el diari. En tot això m'he embarcat. Alhora. Podria llegir molt, que bé que ho necessite, però a condició de no escriure tant, i no sé.
Ludòpates i caïnites
Precisament els fluids i el contacte (social) són les dues coses que han perseguit els servidors de l'estat amb més ganes des del primer dia. No podem anar en bici ni fer flexions al parc. Han tallat tota classe de loteries, euromillones i primitives per a no afavorir el contacte social. Molt mal veurien les coses a Madrid per a renunciar a la ludopatia com a font de recursos públics. Les multes no són tan productives, ni tan sols en un país que les transforma, més d'hora que tard, en una font de finançament.
La desesperació venia de la falta de material profilàctic, però l'essència de la plaga, la naturalesa de la pesta, és la de l'ona gegant: ningú sap quan arribarà. La incertesa serà el sol que ens ha d'enlluernar després del virus. La inseguretat, el futur canviant no sol donar pas a decisions valentes i generoses: convida a buscar el boc expiatori i tallar-li el coll. Poc importa que governs com l'italià, el francès o el britànic hagen estat tan erràtics com el nostre, o hagen comés badoqueries insignes iguals o superiors a les practicades pel tàndem Sánchez/Iglesias: la nostra dreta caïnita, acostumada a vendre el país a Napoleó, als cent mil fills de Sant Lluís, a Hitler i Mussolini, a Eisenhower, no sent el corcó de la incoherència quan parla de patriotisme i s'està referint a operacions de compravenda.
Una dreta que condemnava les manifestacions del 8 de març, però li semblava perfecte obrir les merceries i fer reunions polítiques a Vista Alegre amb herr Ortega Smith en el paper de legionari decaigut.
Malaltia i càstig
Rafael Argullol en un article a El País repassava l'etimologia d'enfermedad -infirmitas- per a referir-se a aquest futur pròxim d'incertesa, de terreny pantanós i insegur i recomanava Lucreci, Epicur, la raó. Molt saludable la raó, però el confinament ens ha descobert davant la nostra consciència com culpables de pecats contra la bellesa i dolçor única del món. La culpabilitat si no t'immobilitza és un recurs molt productiu. Com la intuïció: deduccions molt ràpides quan la lògica no ha reunit suficients indicis integrats i garbellats. Recuperar la intensitat dels nostres lligams amb el món natural ha de ser una prioritat després del virus, per més que el càstig diví i la contaminació, mare de totes les pneumònies, només siga el cúmul d'errors en els quals hem persistit, una mala lògica.
Emboscats
Crec que és l'hora de l'anarca, de l'emboscadura que patrocinava Ernst Jünger. La fugida i l'ocultació són dues activitats artístiques que no necessiten cap totalitarisme per a desfermar-se. Trobe que és més important trobar el meu lloc al costat dels arbres i les estrelles que recuperar les celebracions socials, que tampoc estan mal.
I seguir llegint, naturalment. Les preocupacions del suecà Manuel Baixauli no solen ser les meues, però a Ignot es mostra més dominador que mai d'un català de Sueca, que empra amb un recuperat candor i netedat. El seu talent per a capbussar-se en mons ocults i soterranis, alhora vulgars i inquietants, es conserva intacte i tècnicament (disculpeu-me l'adverbi) millorat.
També he començat a llegir Manuel Vilas tot iniciant-me en els relats d'España i no en la famosa Ordesa. Vilas és capaç de contar-nos una crucifixió equidistant de Sant Mateu y Monty Phyton. Estic fascinat. Sobre tot tinc ganes de Botànica i pedregars, de llamps i ioga i de l'alè indòmit de les muntanyes.
