Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Crisi. L'estat «natural»?

El director del MuVIM aprofita la celebració del Dia Mundial dels Museus, el dilluns vinent, per fer una reflexió de com seran els centres expositius després de l'època coronavirus

Crisi. L'estat «natural»?

Crisi. L'estat «natural»?

1973: tenia onze anys. La «crisi del petroli» va furtar-me el somni d'un joguet que desitjava. Potser aquell objecte mai adquirit era un joc de construccions, no ho recorde ja: sí guarde perfectament en la memòria que l'economia familiar, de sobte, va caure redolant escales avall.

Si bé ho mire, des d'aquells temps tan llunyans, la història de ma vida -com la de tants peninsulars de diverses generacions- està presidida cíclicament per crisis del sistema capitalista (el mateix que neoliberals declarats, o no tan declarats, defineixen com a l'únic possible). Si no vaig errat, allà pel 1987 molts yuppies encorbatats van perdre els calçotets en les borses de valors; després, amb posterioritat als fastos del 1992, vam assistir a un llarg «llanto y crujir de dientes» econòmic; i, des del 2008, ens vam endinsar en l'abisme de la crisi de la bombolla de les hipoteques, del deute sobirà, i de l'euro mal dissenyat. Açò és viure?

Ara, a més, estem instal·lats al bell mig d'una mena d'antic telefilm de ciència-ficció de diumenge de vesprada, enllestit per un guionista sàdic. El gran drama d'açò últim és que, cada migdia, ens han de dir la quantitat de gent que ha emmalaltit i faltat com a resultat de la pandèmia, i m'angoixe -més encara- quan faig l'equivalència d'eixes xifres en relació a les de les víctimes dels atemptats de l'11-M de 2004 o de les Rambles de 2017. En efecte: per a centenars i centenars de milers de persones al món, tot açò ha suposat, suposa i suposarà patir moltíssim i, encara pitjor, deixar de viure.

Evidentment res és comparable davant la tragèdia de la mort. Ni tan sols la -gran- por clavada als ulls de moltes famílies: com se'n farà front a les successives despeses que han de permetre continuar vivint?

Forme part de la plèiade de fills de treballadors que -amb beques- va poder cursar estudis superiors i que, ves per on, s'adscriu a allò que es coneix genèricament com a «món de la cultura». Mos pares, com tants altres, no volien que patira les incerteses que havien presidit bona part de les seues vides, i van fer el possible per tal de donar-me una existència tranquil·la. No sabien, però, que no m'anaven a poder estalviar un context com el d'aquests mesos. I no sabien, ni podien albirar, que el passat divendres 13 de març s'esdevindria un fet tan insòlit com que els museus -el MuVIM inclòs- hagueren de tancar les portes. Com si una bomba d'aquelles que van destrossar Vietnam, o que contínuament cauen al Iemen, a l'Irak o a tants altres llocs del món, estiguera a punt d'esclatar sobre els caps dels visitants i les persones que permeten -amb el seu esforç diari- que la maquinària museística seguisca funcionant.

Ens diuen que les fases de la «nova normalitat» se'ns faran presents mentre alguna gent continuarà emmalaltint i morint, i mentre bona cosa de famílies seguiran tement pel futur. Afortunadament, però, determinats executius governamentals de signe esquerrà -per si calguera aclarir-h0- han decidit que, en aquesta ocasió, la «crisi» no pot carregar-se sobre les mateixes esquenes que sempre paguen les malifetes del sistema. En aquesta ocasió, a més, molts impresentables lamentaran no poder escriure que «los ciudadanos han enfermado por encima de sus posibilidades».

Els museus valencians i no valencians -el MuVIM inclòs- estarem presents en l'esmentada «nova normalitat». I si és cert que encara no podem saber del tot a quin ritme, alguna cosa sí pot avançar-se sobre les característiques del retorn definitiu: no debades portem setmanes d'experiència accelerada. En efecte, s'ha treballat molt des dels ordenadors personals, en sabatilles o amb sabates lluentes, per a posar en circulació noves propostes i, alhora, concebre els «museus en paral·lel» que lluïran plenament en els mesos i anys que vindran.

No ens enganyem, però: la nostra acreditada volença envers l'experiència en viu i en directe, en sala, ni podem ni volem abandonar-la. Quan puga ser, com puga ser i amb la salut pulmonar per damunt de tot, l'immens goig de la visita presencial, dels guies desgolant-se davant els grups de xiquets, adolescents o majors tornarà a fer-se present a les instal·lacions dels nostres museus. I, en paral·lel, treballem i treballarem per a donar la resposta òptima al repte d'oferir «productes culturals» que no necessiten, peremptòriament, de la presència física dels visitants. «Productes» que puguen ser concebuts i percebuts com a redons, o complets, sense que calga trepitjar sí o sí unes instal·lacions que, potser, s'hauran de tornar a tancar a correcuita alguna que altra temporadeta. Han passat els temps de creure, si algú encara ho creia, que les exposicions són les que generen productes culturals displicentment qualificats com a «perifèrics»: els temps són arribats en què els projectes dels museus, si tot va bé, també inclouran exposicions «físiques» que la gent podrà recórrer a peu pla.

Per cert i al tall d'açò últim: mai m'ha agradat el matís de resignació que incorpora l'expressió «fer de la necessitat virtut»; jo m'estime molt més l'asserció que William Shakespeare va immortalitzar en el seu Ricard II: «no hi ha virtut com la necessitat». En aquella obra la frase és dita per un pare a son fill, a qui acaben de condemnar a l'exili. No hi ha virtut com la necessitat: és un bon missatge, crec, per als visitants tradicionals i per als professionals dels museus; és un bon missatge, em pense, per a la multitud de proveïdors d'activitats didàctiques que, afortunadament també per a la vida econòmica general, estan sent capaços de reinventar-se. Ho estan fent sense el feedback de la mirada, a curta distància, d'una nena que posa els colzes sobre una taula en una sala pintada de blau. Però ho fan. I, en tot cas, al MuVIM, com als altres museus i instàncies de l'Àrea de Cultura de la Diputació de València i d'altres institucions valencianes (i de més enllà), estarem on tu estigues. De fet, ja estem on tu estàs: #MuVIMonTU.

Compartir el artículo

stats