1973: tenia onze anys. La «crisi del petroli» va furtar-me el somni d'un joguet que desitjava. Potser aquell objecte mai adquirit era un joc de construccions, no ho recorde ja: sí guarde perfectament en la memòria que l'economia familiar, de sobte, va caure redolant escales avall.
Si bé ho mire, des d'aquells temps tan llunyans, la història de ma vida -com la de tants peninsulars de diverses generacions- està presidida cíclicament per crisis del sistema capitalista (el mateix que neoliberals declarats, o no tan declarats, defineixen com a l'únic possible). Si no vaig errat, allà pel 1987 molts yuppies encorbatats van perdre els calçotets en les borses de valors; després, amb posterioritat als fastos del 1992, vam assistir a un llarg «llanto y crujir de dientes» econòmic; i, des del 2008, ens vam endinsar en l'abisme de la crisi de la bombolla de les hipoteques, del deute sobirà, i de l'euro mal dissenyat. Açò és viure?
Ara, a més, estem instal·lats al bell mig d'una mena d'antic telefilm de ciència-ficció de diumenge de vesprada, enllestit per un guionista sàdic. El gran drama d'açò últim és que, cada migdia, ens han de dir la quantitat de gent que ha emmalaltit i faltat com a resultat de la pandèmia, i m'angoixe -més encara- quan faig l'equivalència d'eixes xifres en relació a les de les víctimes dels atemptats de l'11-M de 2004 o de les Rambles de 2017. En efecte: per a centenars i centenars de milers de persones al món, tot açò ha suposat, suposa i suposarà patir moltíssim i, encara pitjor, deixar de viure.
Evidentment res és comparable davant la tragèdia de la mort. Ni tan sols la -gran- por clavada als ulls de moltes famílies: com se'n farà front a les successives despeses que han de permetre continuar vivint?
Forme part de la plèiade de fills de treballadors que -amb beques- va poder cursar estudis superiors i que, ves per on, s'adscriu a allò que es coneix genèricament com a «món de la cultura». Mos pares, com tants altres, no volien que patira les incerteses que havien presidit bona part de les seues vides, i van fer el possible per tal de donar-me una existència tranquil·la. No sabien, però, que no m'anaven a poder estalviar un context com el d'aquests mesos. I no sabien, ni podien albirar, que el passat divendres 13 de març s'esdevindria un fet tan insòlit com que els museus -el MuVIM inclòs- hagueren de tancar les portes. Com si una bomba d'aquelles que van destrossar Vietnam, o que contínuament cauen al Iemen, a l'Irak o a tants altres llocs del món, estiguera a punt d'esclatar sobre els caps dels visitants i les persones que permeten -amb el seu esforç diari- que la maquinària museística seguisca funcionant.
Ens diuen que les fases de la «nova normalitat» se'ns faran presents mentre alguna gent continuarà emmalaltint i morint, i mentre bona cosa de famílies seguiran tement pel futur. Afortunadament, però, determinats executius governamentals de signe esquerrà -per si calguera aclarir-h0- han decidit que, en aquesta ocasió, la «crisi» no pot carregar-se sobre les mateixes esquenes que sempre paguen les malifetes del sistema. En aquesta ocasió, a més, molts impresentables lamentaran no poder escriure que «los ciudadanos han enfermado por encima de sus posibilidades».
Els museus valencians i no valencians -el MuVIM inclòs- estarem presents en l'esmentada «nova normalitat». I si és cert que encara no podem saber del tot a quin ritme, alguna cosa sí pot avançar-se sobre les característiques del retorn definitiu: no debades portem setmanes d'experiència accelerada. En efecte, s'ha treballat molt des dels ordenadors personals, en sabatilles o amb sabates lluentes, per a posar en circulació noves propostes i, alhora, concebre els «museus en paral·lel» que lluïran plenament en els mesos i anys que vindran.
No ens enganyem, però: la nostra acreditada volença envers l'experiència en viu i en directe, en sala, ni podem ni volem abandonar-la. Quan puga ser, com puga ser i amb la salut pulmonar per damunt de tot, l'immens goig de la visita presencial, dels guies desgolant-se davant els grups de xiquets, adolescents o majors tornarà a fer-se present a les instal·lacions dels nostres museus. I, en paral·lel, treballem i treballarem per a donar la resposta òptima al repte d'oferir «productes culturals» que no necessiten, peremptòriament, de la presència física dels visitants. «Productes» que puguen ser concebuts i percebuts com a redons, o complets, sense que calga trepitjar sí o sí unes instal·lacions que, potser, s'hauran de tornar a tancar a correcuita alguna que altra temporadeta. Han passat els temps de creure, si algú encara ho creia, que les exposicions són les que generen productes culturals displicentment qualificats com a «perifèrics»: els temps són arribats en què els projectes dels museus, si tot va bé, també inclouran exposicions «físiques» que la gent podrà recórrer a peu pla.
Per cert i al tall d'açò últim: mai m'ha agradat el matís de resignació que incorpora l'expressió «fer de la necessitat virtut»; jo m'estime molt més l'asserció que William Shakespeare va immortalitzar en el seu Ricard II: «no hi ha virtut com la necessitat». En aquella obra la frase és dita per un pare a son fill, a qui acaben de condemnar a l'exili. No hi ha virtut com la necessitat: és un bon missatge, crec, per als visitants tradicionals i per als professionals dels museus; és un bon missatge, em pense, per a la multitud de proveïdors d'activitats didàctiques que, afortunadament també per a la vida econòmica general, estan sent capaços de reinventar-se. Ho estan fent sense el feedback de la mirada, a curta distància, d'una nena que posa els colzes sobre una taula en una sala pintada de blau. Però ho fan. I, en tot cas, al MuVIM, com als altres museus i instàncies de l'Àrea de Cultura de la Diputació de València i d'altres institucions valencianes (i de més enllà), estarem on tu estigues. De fet, ja estem on tu estàs: #MuVIMonTU.
