Quan ja crèiem que havíem dreçat un moviment planetari contra el racisme inspirat en la magnífica resposta del poble nordamericà per la mort del ciutadà negre George Floyd, «sota custòdia policial», quan ja havíem guanyat per a la causa a alcaldes i joves blancs, a senadors i congressistes, arriba el tsunami d'iconoclàstia barata i ho fot tot en l'aire. Ara el president més descabestrat de tots els que ha tingut EE UU en més de dos segles de democràcia ja pot dir que els seus enemics també ho són del mobiliari urbà. Una forma de dissoldre la primacia moral en un brot de gamberrisme.
Qui tombà les estàtues?
Si esquerra és, per començar, destrucció de tòpics i barreres mentals, crítica lliure del cel i de la terra, l'esquerra té un problema: massa dogmes i una adhesió supersticiosa als beneficis de l'exorcisme, de paraula o, com és el cas, per la via de la demolició estatuària.
En matèria d'estàtues sóc del criteri de Julio Camba: m'estime més una bona estàtua d'un ser insignificant que un mala escultura d'un home (o dona) cèlebre. Hi ha estàtues difícilment defensables, però. Com ara les dedicades a Franco, Stalin o Leopold II de Bèlgica, el d'El cor de la tenebra. De Hitler trobe que no en queden: perdé la guerra.
Però fins i tot en casos com els que presente convé que siga previ debat i decisió institucional, a ser possible, perquè una estàtua és una peça urbanística (i no sols el lloc on caguen els coloms) i convé fer les coses d'acord amb el PGOU.
«Toreo de salón»
Cal reconèixer que l'esquerra simbolista, la que creu que els àngels es materialitzen en invocar-los (i els dimonis es dispersen en pronunciar el conjur adient), ha donat aquesta vegada mostres d'una proteica burrera: víctimes en efígie han estat des de traficants d'esclaus ennoblits per la monarquia britànica i ministres de Lluis XIV de França, fins a fra Juníper Serra, el frare mallorquí fundador de Los Angeles i San Francisco, Isabel la Catòlica i fins i tot Cristòfol Colom que navegava sota bandera panamenya, vull dir castellana.
Tots han estat enderrocats, decapitats, sotmesos a vergonya i escarni, trossejats i llançats a la via pública. En efígie. Tombar estàtues és un acte justicier a l'abast de les més modestes revolucions, siguen de vellut, de taronja o de lima-limón. Toreo de salón: tota la sang vesada és pintura roja.
Quin balafiament d'energia revolucionària! Hi ha coses que l'esquerra no pot fer en cap cas: una es cremar llibres, l'altra no respectar les normes urbanístiques, que és molt pitjor que matar a un jutge.
En Alcoi hi havia una bust de Franco insòlitament auster potser per això cada cert temps, apareixia «corregit» amb un bigot i una barbeta asiàtiques i on posava «Alcoy a Franco» algú pintà: «Alcoi a Ho Chi Minh». Situacionisme en actiu.
L'esquerra de l'unicorn
En efecte hi ha una esquerra convençuda que quan n'haja fet el cens de tots els responsables de les infinites malvestats patides pel gènere humà, quan les haja designat amb el seu nom correcte, pur i escaient, quan el memorial de greuges estiga complet i no hi manque ni tan sols la filiació completa del darrer fill de puta (que serà un cap de programes de la tele), quan això passe el món es convertirà en un lloc de pau i encanteri. En una bassa d'oli.
Es per això que aquesta esquerra Bambi encara no ha comprés del tot algun dels primers programes de Barrio Sésamo, com ara aquell que explicava que les coses que ja passaren són passat i que l'únic dolor i goig possibles s'esdevenen en la curtíssima ració de temps que tenim assignada: el present i el futur molt pròxim i relativament conjecturable.
Si l'esquerre de l'unicorn LGTBI no fora tan patidora i penitencial, tan addicta a totes les formes de flagel·lació, sabria o sospitaria que Winston Churchill no pensava que els polonesos i egipcis foren titulars dels mateixos drets que els ciutadans britànics, però resistir a Hitler fou una idea genial, i tan cruenta i dolorosa com oportuna.
Sense rascar massa aquesta esquerra, que quan no té res millor a fer es dedica a buscar la més exacta i justa expressió de la política de gènere (un tema en el qual els més espavilats i perspicaços antropòlegs professionals han aclarit ben poca cosa), podria llegir a Rubert de Ventós (El laberinto de la Hispanidad) i reconèixer que Hernán Cortés va destruir la civilització asteca, cert, però a canvi millorà les possibilitats militars de les nacions índies del sud i de l'oest dels actuals EE UU en ensenyar-los a teixir, a domesticar i muntar els cavalls i a treballar el ferro. Els fets solen escampar-se en ones. Les accions provoquen reaccions. Sense Hernán Cortés no n'hi hauria Hollywood.
El mal mínim sol ser, en política, una guia més fiable que la benaurança definitiva que sol tenir el mal hàbit de no presentar-se a les convocatòries. Vull dir: si algú proposa dedicar-li un monument al ministre valencià José Sorní, que va alliberar als esclaus de Cuba i Puerto Rico, té el meu vot.
